Marató contra la pobresa: ¿no seria més adient incitar a la rebel•lió contra la injustícia?

Des que es va fer públic que tv3, les entitats socials i la Generalitat havien acordat fer una “marató” sobre la pobresa he anat gestionant com podia un especial malestar (de tensió amb les idees) al que no acabo de trobar sortida. Escriure en contra? Aquest posicionament tenia dos problemes: 1) si hi ha persones que no mengen no cal que ens dediquem a filar prim i repartir idees sinó a  recollir diners i donar menjar; 2) si això que s’anomena ara “tercer sector” -del que sembla que formo part en algunes de les meves feines- està d’acord ¿què has de dir tu, aspirant a intel·lectual des de la distància?

Però, en anar passant els dies, anava comprovant que una part de les entitats del “sector” (a les que ajudo com puc) estaven en desacord però no gosaven dir-ho, no fos que es quedessin sense els diners de l’administració i els de la solidaritat televisiva, cada vegada més imprescindibles. Algunes fins i tot havien començat a buscar “pobres” que poguessin parlar i no donessin massa pena.

També he tingut temps de superar la irritació inicial i pensar amb calma. Les meves neurones sempre tornaven, però, a pensar que no hi ha pitjor manera d’ajudar que fer-ho benèficament. Tornava a recordar que el pitjor no és ser pobre sinó esdevenir depenent, sentir que la teva vida està en mans de la generositat d’un altre.  I la marató, en el fons, acabarà sent això: una recollida de diners pera a que l’espectador faci país sent generós amb uns pobres que hauran d’estar agraïts de la seva generositat.

Tanmateix, no deixava tampoc de pensar que, a la societat de la informació, també la pobresa necessita un espai públic. Necessita ser coneguda, divulgada, formar part de la realitat que els media construeixen. Necessita, aparentment, l’”audiència” que una tv institucional genera. El que menja mirant un telenotícies necessita que li recordin que “aquí n’hi ha gana”. De la mateixa manera que, sense un sistema de difusió massiva, resulta complex aconseguir que una societat plena de egoismes individualistes tingui actituds solidaries.

Però, segueixo sentint que tot és gran parany. En primer lloc perquè és molt perillós “representar” la pobresa sense deixar clar que és el producte de la injustícia. Sense deixar clar que no es tracta d’una condició subjectiva, producte d’una desgraciada historia personal. No és un esdeveniment accidental, ni un destí, ni el resultat d’un fracàs. No es tracta de divulgar pobreses sinó de fer transparents les injustícies. Una marató hauria de servir fonamentalment per a generar rebel·lió col·lectiva contra la injustícia que aprofundeix les desigualtats. El marcador final no hauria d’indicar quants euros s’han recollit sinó quants milions de ciutadanes i ciutadans es rebel·len.

Almoina si, impostos no

Un segon component del parany es que servirà per continuar buidant de sentit la paraula solidaritat i passarà a ser un eslògan més del nostre discurs social i polític. Un amic amb el que havien compartit temps de vida amb el bisbe Casaldàliga em deia, fa un temps, com al Matogroso brasiler era molt més fàcil ser solidari que a Barcelona. El que té poc tendeix amb facilitat a compartir. El que té més, com a màxim està disposat a donar una petita part i no perquè ho hagi de fer sinó perquè necessita sentir-se bé. Les nostres solidaritats són solidaritats d’almoina.

Solidaritat significa acceptar que el problema és compartit i que la solució és col·lectiva. Solidaris no són els que donen sinó els que s’agrupen per mantenir i defensar projectes. Una bona marató seria aquella que en cada noticiari donés veu als protagonistes d’un projecte social i expliqués de quina manera es poden implicar més ciutadans per a mantenir-ho.

Esdeveniments mediàtics com el que està en marxa serveixen per a recaptar diners entre ciutadans que es neguen a aportar la mateixa quantitat o menys per via d’impostos (en alguns casos d’empreses que han estalviat força més acomiadant i ara tindran l’ocasió de reconstruir la seva imatge social). Ajuden a deixar molt clar públicament que són cadascú de nosaltres qui administrem la nostra butxaca, donant quan ho volem i com ho volem. Així, no hem de reconèixer que existeix el bé comú i que aquest es construeix amb les aportacions justes de cadascú de nosaltres en funció de la riquesa, poca o molta, que obtenim a la societat que compartim.

Veient com amb alguns Departaments de la Generalitat estan darrere de la marató i recordant el que sobre les necessitats socials fa mesos que diuen, completava el meu desacord. Perquè tot plegat és adobar el missatge que les respostes han de ser compromisos de la societat però no obligacions de les administracions. Converteixen el que són drets humans, drets de la infància, drets de ciutadania, en problemes socials que ha de resoldre la anomenada societat civil. Poden retallar perquè la caritat ho completarà. Poden suprimir professionals perquè faran un campanya per a que vinguin voluntaris. Obliden que, en els moments complexos de les societats, el que cal no és delegar e induir a la supervivència sinó posar-se davant amb projectes engrescadors, participatius, professionalment rigorosos, prioritzant la despesa social i sumant la solidaritat activa dels ciutadans i ciutadanes.

Si em pressionen molt, puc acabar pensant que la marató serà com la jornada de Dijous Sant que organitza Càrites a les esglésies catòliques amb estètica laica.  Però, fins i tot amb aquesta comparació, tenim diferències: els capellans quan demanen almoina inviten a reconèixer prèviament que l’altre és un germà que té dret a la nostra ajuda.

Advertisements

14 comentaris

Filed under Infància, Pobresa, Política Social, Trabajo Social, Valors

14 responses to “Marató contra la pobresa: ¿no seria més adient incitar a la rebel•lió contra la injustícia?

  1. Una anàlisi perfecte de la situació en la que ens volen fer viure.

  2. Francesc Mateu

    Et matitsaria algun arguments, pero estic d’acord amb el fons. Hem parlat amb l’equip que ho fa perque en faci un enfocament de drets que ens eviti entendre que estem fent almoines i que ens eviti tb el nefast missatge de “primer els de casa”, Per actuar davant la pobresa, el factor distancia no és decissiu. Mentre enfrontem pobresa propera i llunyana, estem oblidant que les causes que generen empobriment son les que s’han de canviar i que ens cal fer una redistribucio de la riquesa, de les opotunitats, del poder i dels drets.

  3. Mentre llegeixo aquest text (tot i que no té a veure) coincideix que escolto a la ràdio que Apple té tants euros de beneficis com per remuntar la crisi grega en dos anys i eixugar el deute espanyol de cop. Espero que facin un aplicació per fer les donacions pels Ipads i Iphones. Bromes apart… Molt bona reflexió. Calen exercicis de sensatesa social i no aparadors mediàtics de solidaritat buits de contingut crític (si el tinguessin no em queixaria). Distribució més justa i menys problemes.

  4. Mercè Bacardit Fígols

    Trobo molt encertat aquest text sobre la marató contra la pobresa. Tant de bó fes replantejar el missatge i entenguessim el que significa la paraula “Solidaritat”. Serveixi avui aquest escrit com un petit homenatge a Josep Mª Pañella, autèntic pilar de l’equip fundador d’Arrels.

  5. elvira duran

    Gràcies per ajudar-me a pensar. Anem tant depressa que costa. Esperem que pugui ser al menys un lloc on es facin visibles tantes i tantes persones que saben el que es serHumà, com la gent del XIprer de Granollers.

  6. Lara Toro Lienas

    Totalment d’acord, i espero que la marató no quedi instaurada com una data assenyalada que ens ajudi a tots a sentir-nos una mica millors. Em recorda el gran boom de campanyes d’apadrinament per part d’ONGDs que treballen en països en vies de desenvolupament. I sí: jo també m’adhereixo a la rebel·lió contra la pobresa.

  7. Retroenllaç: Marató per la pobresa i #caritatdemocristiana |

  8. Retroenllaç: Llegit i recomanat 20120509 « Una hora de son menys al dia…

  9. Retroenllaç: Cerquem junts la cadira que falta | Controvèrsies d'en Jaume

  10. Retroenllaç: Sobre la Marató contra la pobresa | JORDI BERNABEU FARRÚS

  11. Daniel Osiàs

    Benvolgut Jaume,

    Respecto profundament les teves idees que en molts casos son fruit d’un anàlisi real de les necessitats i potencialitats dels nostres adolescents (àmbit del que ets expert), i s’allunyen sovint de dogmatismes infundats.

    Estarem d’acord en que les entitats del “tercer sector” que poses entre cometes tenim dificultats en equilibrar els nostres fonaments ideològics amb la necessitat de finançar els projectes que ens permeten atendre els nostres participants. Portem anys, molts anys, sostenint-nos amb llimosna i amb la caritat de les administracions, subvenció rera subvenció, i per tant no és un concepte nou per nosaltres. Ni molt menys.

    Coincidim plenament en assenyalar que avui més que mai, el nostre paper ha de ser el d’il·luminar el causant i, humilment, el possible camí per a sortir d’aquest context.

    Ara bé, a les nostres “llars socials” patim també el desmoronament de centenars de persones producte d’aquesta crisi i encara ho tenim més difícil: mentre el poble es queixa, amb raó, nosaltres hem d’abanderar la queixa però alhora alimentar l’esperança d’aquesta gent. Aquest equilibri entre les idees i la crua realitat no és fàcil, i encara ho és menys des de la primera línia de foc.

    Hem de viure amb les contradiccions i defensar les idees, que son el motor del canvi, però alguns, a més, hem d’ajudar a sentir-se vives a les persones. Les entitats hem insistit en la importància de l’enfoc d’aquest programa, en la importància de parlar del per què. TOtes a cada reunió ho hem remarcat. Algunes ens hem negat a presentar el perfil de participant que ens demanen. No totes hem sigut igual.

    Com deia al principi, t’admiro per fonamentar les teves idees en una rigorosa mirada de la realitat. Espero només que aquest hagi sigut també el cas.

    Una abraçada.

    • Jo admiro molt més la vostra feina de cada dia (de la que en una molt petita part em sento estimulador original). Comparteixo que davant de drama de cada dia primer hem d’ajudar a surar, a patir menys, com sigui (també amb Maratons) a la persona. Però … com que amb la voluntat d’ajuda també creem discurs col·lectiu hem de tenir molta cura sobre les idees que, sense ser nostres, reforcem (cercar ajuda de la Marató no implica divulgar-la activa i acríticament en el vostre butlletí, que és el que provoca el meu missatge).
      Passada la Marató hauran succeït tres coses:
      1. Algunes entitats tindran una mica més de recursos
      2. Alguns ciutadans i ciutadanes descobriran amb més intensitat que al costat seu hi ha gent (no se si persones amb iguals drets) amb dificultats i gent que ajuda
      3. La solidaritat s’haurà convertit en beneficència moderna. El discurs dominant no haurà incorporat la paraula justícia, menys encara la distributiva. No descriurà l’almoina com un retorn de diners per a generar igualtat (quantes espectadors estarien disposats a posar la mateixa quantitat de diners via impostos?).

      Si la marató estigués en bona onda (o si més no en terra de ningú) no haurien d’aparèixer per res els Consellers que retallen (encara avui discuteixen a la xarxa si la idea va ser de TV3 o del Departament de Benestar). Estaria en bona onda si … la comissió “experta” que repartirà els diners, quan valori els projectes posés com a condició per ajudar la dimensió comunitària, la implicació de l’entorn, etc.
      Amics de Marianao, compartim moltes coses i entre elles la permanent lluita per una societat millor. Però no podeu perdre la vostra essència de treballar de manera fronterera. Amb la Creu de Sant Jordi però a favor del drac. Conviure amb l’esquizofrènia suposa no suprimir una part de la contradicció
      Signem junts per una MARATÓ CONTRA LA POBRESA … INJUSTA
      Una fraternal abraçada.

  12. josep maria jarque

    Estic del tot d’acord amb el que escriu en Jaume. La Creu de Sant Jordi cada dia s’hem fas més pesada. Signo ara mateix per una Marató contra la pobresa injusta.

    • silvia

      Silvia Claveria

      Estic dacord amb l´anàlisis d´en Jaume. Fem del drama humà un espectacle televisiu peró s´ha de menjar cada dia i els nens han d´anar a l´escola i les coses han de canviar per a recuperar la dignitat de l´èsser humà, aixó es fa si un es pot valdre per si mateix. Viure de la caritat aliena no es pot convertir en una forma de vida.

      M´apunto a la Marató per la Justícia social i per donar a conéixer a la societat totes les coses que s´están fent en el món social, projectes engrescadors i positius.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s