Category Archives: Incorporació social

Crupiers catalans per a l’ american way of live del Baix Llobregat

Fa dies que Eurovegas altera els meus silencis vitals, aporta components estranys a la ràbia que presideix la nostra quotidianitat, omple pancartes i em fa afegir més temps de manifestacions a una agenda atapeïda. Llegeixo els arguments polítics, econòmics, socials, ecològics en contra i bàsicament els comparteixo.

Però … sento com els poderosos que estan a favor tenen fàcil la desqualificació quan diuen que tots plegats formen un grup d’arreplegats sempre sota la pancarta del “NO”. Ho tenen encara més fàcil quan ens envien a protestar a la cua de l’oficina d’ocupació i aconsegueixen contraposar una mena de manies estèticoexistencials al patiment de persones aturades concretes. Com que, a sobre, sabem ben poc del que estan planificant, sorgeix el dubte quasi personal. Per què, a més a més, estic jo en contra?

Podria començar per dir que no m’importa saber poc del projecte. La deformació professional m’ha convertit en adolescent i, així com ells i elles sempre malfien i s’oposen a tot allò que ve d’un adult, a mi em passa amb quasi tot allò que ve del poder. Miro qui ho proposa i sospito de les intencions. Resulta difícil que el seu objectiu benèfic sigui ajudar els més febles. Però, necessito cercar altres raons.

Com que des del meu despatx cornellanenc per veure el mar haig d’apartar el camp dels “periquitos” i una llarga successió d’edificis atrotinats i caòtics no puc negar que un horitzó de disseny, tot i gratar el cel, si és de disseny, pot ser seria més estimulador. Com que no soc ruralista de mena i en les meves excursions ciclistes pel parc agrari no sempre estic a favor de tot el que veig, no tinc criteri per saber quantes hectàrees de carxofes cal conservar. Com que no soc moralista, no estic per fer il•legal ni el joc ni la prostitució. Com que no soc conservador, ni tradicionalista, ni folklorista estic per conservar poques coses.

Així, per què no puc acceptar Eurovegas? Necessito més arguments que els polítics i econòmics que s’estan donant i que –torno a dir- majoritàriament comparteixo. Per això he de dir que m’oposo i lluito contra el projecte per la seva potencial capacitat de destruir uns estils de vida i per la seva capacitat d’imposar uns altres. M’oposo per la seva capacitat de destruir formes humanitzadores de conviure i pel seu potencial d’imposar formes destructores de la convivència.

Sembla que ningú nega que es tracta de construir un complex al que han de venir milions de persones cada any a passar-ho bé. A l’actual comunitat caòtica i desbordada del Baix Llobregat, en la que algunes de les seves autoritats intenten crear un clima dinàmic de relació i convivència, se la sotmetrà a un allau permanent de nous habitants, ubicats entre les parets d’una nova reserva, sense cap proposta d’interrelació i coneixement mutu, com no sigui la de posar-se al seu servei per recollir alguna part de la seva riquesa. Andorra, Zona franca, apartheid? Espai de vida artificial, lluminosament feliç per a gent que paga per formar part un dies d’una segregada experiència de felicitat.

Tot i suposar que uns quants dels meus veïns esdevinguin operaris per a fer possible aquesta experiència de la nova població majoritària que aterrarà a una part singular del Baix, a què aspirarem? A tenir uns pocs dels seus diners per a construir una altra forma de vida quotidiana, a ser menys pobres d’una altra manera? a estalviar per aconseguir tenir una igual algun dia? Temo que el més probable sigui que, de la interacció imposada, surti un subproducte de “mercadillo” destinat a ser la forma de vida diària dels que viurem a la perifèria del producte lúdic principal.

Se suposa que els governants tenen com encàrrec democràtic mantenir i millorar les satisfaccions vitals dels seus conciutadans, sota la premissa de conviure i fer compatibles els interessos singulars amb el bé comú. Entenc que, depenent de qui mani, la distancia entre la seva visió i la predominat en els nostres barris sigui enorme. Però no puc entendre que no tinguin en compte com les seves decisions són vasos comunicants. El crupier potser parlarà en català, però tots nosaltres somniarem aviat d’acord amb els paràmetres del american way of life. Desitjos, relacions, interessos, organització del temps, espais de convivència, pautes de criança, llenguatges, estètiques, etc. Tot allò que conforma una forma de vida tindrà el seu generador en un nou univers “les noves Vegas”. Ja he dit que no es tracta de conservar res sinó de que, en un món dinàmic, interrelacionat, mestís, en el que els canvis són inherents a les nostres vides, les formes de fer-ho no vinguin dictades per una realitat imposada que ho trastoca tot, que té poder per a imposar-ho tot.

Sembla que no cal ser expert per definir el que ens ve a sobre com un pol turístic tancat, basat en oferir fonamentalment el següent: consum intens, fàcil i geogràficament concentrat; experiències d’atzar, de joc que de forma múltiple et fa sentir que la teva vida pot ser diferent; consum múltiple d’alcohol per a fruir de satisfacció permanent; probabilitat de noves experiències i companyies sexuals comprades, retorn a casa per explicat aquest parèntesi meravellós, etc. Un univers lúdic que atraurà a uns viatgers i no a d’altres i no un pol d’atracció diversificada de viatgers.

Serà un gran reducte més o menys tancat, però aquestes –entre d’altres- seran les llums de far per als que vivim als voltants. Sobre els valors, el tipus de persones i les relacions que aquestes activitats atractives, de proximitat imposada, finalment dominants, s’aniran construint les nostres noves formes de vida.

No vull invocar abans d’hora els mals del futur. He educat per a que els educadors de carrer sabessin treballar a les noves àrees comercials o als cibercafès, però no ho tindre tan fàcil per a descobrir com educar en contra del desig permanent del diner fàcil. No se com fer prevenció sobre els usos de drogues si la imatge de la vida meravellosa està plena de wisqui. Bona part de tot allò que els nois i noies tenen prohibit i esta perseguit als seus carrers serà possible, serà una meravella, a la illa Eurovegas. Acceptaran fàcilment treballar com a esclaus de manera “honrada” o posaran el seu enginy al servei d’altres economies?

Quan els que estem al voltant d’Eurovegas repensem els components del que considerem una bona vida on estarà el pol d’atractiu? Educarem els nostres infants, nets d’obrers i fills d’aturats, per a que no desitgen ser com els rics que venen a gastar-se la pasta a pocs metros de casa seva? Els que, per exemple, hem treballat per ajudar a adolescents que viuen a pols de monocultiu turístic de molts diners (com ara alguns punts de Canàries) sabem de la dificultat per ajudar-los a desitjar i pensar un altre projecte de vida. No m’agraden els “tingaldos” com Eurovegas, però si algú vol construir-los que els posi lluny, on arriben igualment els avions, però la seva capacitat de pervertir les nostres formes de felicitat i convivència és infinitament menor.

Un petit avis final: no tenir diners per sobreviure és un drama humà però si els que manen tenen una mica d’honestedat hauríem de saber que això no pot ser una excusa per esclavitzar ni per tenir que fer qualsevol feina, incloses les d’Eurovegues. La proposta no pot ser acabar vivint de qualsevol manera per poder treballar.

Anuncis

1 comentari

Filed under Educació, Incorporació social, Pobresa, Política educativa, Política Social, Valors

Cerquem junts la cadira que falta

Tot i haver aparcat la incomoditat emocional i intel•lectual que, com ja vaig escriure dies enrere, em produeix la Marató sobre la pobresa torno al tema. Em sentia desconcertat ara perquè, veient l’anunci televisiu, tot semblava ben resolt: tenim una cadira menys i en lloc de barallar-nos les distribuint de forma que tothom pugui seure. Meravellosa i estètica forma de solidaritat. De la mateix manera, escoltant l’eslògan (Que ningú es quedi fora) sentia que era una proposta activa que conduïa a tenir en compte els altres.
Alguna cosa, però, no encaixava. Em debatia entre guardar ja silenci i reconèixer que potser estava equivocat en la primera crítica. Tanmateix, una neurona rebel va encendre el llum i em va fer descobrir el parany. No era aquesta la solidaritat que defenso i miro de practicar. Em venien al cap les imatges d’una entitat d’educació en el lleure, practicant en la seva festa de cap de setmana passat, el joc de la cadira, ara amb coloraines de marató i em preguntava: què falla?
Doncs que ens amaguen la veritat i, a sobre, les entitats compromeses, desesperades per la manca de pressuposts, posen uns quants grans de sorra.
Si tothom ve al món amb una “cadira”, amb dret a tenir al seu abast allò que fa possible tenir un lloc al món; si ningú tenim dret a prendre la “cadira” d’un altre i a posseir i fer negoci amb les oportunitats d’un altre, no es tracta d’entrada de compartir sinó de lluitar.
Quan un grup de persones descobreix que no hi ha “cadires” per a tothom el que hauria de fer és anar junts a cercar la que falta, a descobrir qui se la ha apropiat, a defensar col•lectivament que ningú ha de poder seure si un altre no pot. L’única solidaritat acceptable és que tothom pugui descansar en una “cadira” mentre segueix lluitant per aconseguir les oportunitats de tothom. Em feia mal veure com educaven per a compartir sense ensenyar que existeixen magatzems de “cadires” omplerts per la injustícia i que, sense pensar col•lectivament en com buidar-los, tot és petita i miserable comoditat que no exigeix justícia distributiva.
No és gaire diferent el tema de l’eslògan. La gent es queda fora o impedim que entri? Està fora o l’hem expulsat? Unes societat exclouen més que d’altres. Unes són més permeables que d’altres. La pregunta a fer-se és a quines persones exclou la nostra societat catalana. Així no caldrà treballar per a que retornin. D’entrada, ja no l’haurem enviat a fora.
En quines condicions cal que ningú es quedi fora. Centre i perifèria? Mes a dins, mes enfora? Catalans de primera i de segona? Amb targes (sanitàries i d’altres) de diferent color? Primer “els nostres”i, després generositat per els altres que són “altres”? L’eslògan, en tot cas, hauria de ser: Que la teva societat, el teu país, no deixi fora a ningú.

2 comentaris

Filed under Incorporació social, Pobresa, Política Social, Trabajo Social

¿ACABAREMOS SIENDO PROFESIONALES QUE APLICAN LA BENEFICENCIA A LOS INVISIBLES?

Comienzo el mes de diciembre participando en el acto de entrega del “II Premio internacional de Educación Social Joaquim Grau”. La propia propuesta del premio, destinado a estimular la reflexión y la divulgación de las prácticas profesionales de la educación social me condujo a hablar (ahora a escribir) sobre tres aspectos que resumo brevemente aquí:

  1. Los efectos educativos que supuestamente se derivan de la acción profesional de los educadores y las educadoras sociales. A contestar, de nuevo, a aquella vieja pregunta: ¿para qué sirve un educador?
  2. Defender, encontrarle algún sentido a la reflexión sobre la práctica profesional en el día a día.
  3. Argumentar la utilidad de escribir la reflexión, o la gestión compartida del conocimiento que genera la práctica profesional, en el mundo actual

¿Educadores para qué?

Cuando en los años 70 empezaba la democracia municipal, en las pancartas de los vecinos preocupados por su barrio ponía: MÁS EDUCADORES Y MENOS POLICÍAS. Hoy escuchamos decir a los responsables de la policía y de los que deberían preocuparse por la convivencia: “Cómo vienen tiempos de conflictividad social hace falta aumentar el número de policías. El presupuesto de Interior no se reducirá” Hay tres décadas por el medio y muchos cambios. De los educadores de calle sin papel definido hemos pasado a que su presencia sea formalmente obligada en muchos recursos y servicios. Igualmente, tenemos una decena larga de promociones profesionales formadas en la universidad, a cuya deformación yo mismo he contribuidos desde los inicios. Las realidades sociales a las que nos dedicamos han pasado de los “quinquis de los 80” a las sociedades que generan permanentemente exclusión. Pero, ahí sigue la misma pregunta, especialmente ahora, cuando todo lo socioeducativo parece prescindible: ¿Para qué sirven estos profesionales? ¿Especialmente en estos tiempos de dificultad general para todo?

Debemos seguir dando una doble respuesta:

  • Sirven para ayudar las personas a ser personas en compañía otros, especialmente a las que lo tienen todo en contra, a las que tienen dificultades en su presente y no pueden construir solas su futuro.
  • Sin olvidar que también han de contribuir a cambiar las condiciones que generan las dificultades y, especialmente, sirven para evitar que las respuestas que les damos provoquen todavía más dificultad

Demostrar que pensar es posible

24 horas antes de escribir esta reflexión tuve una sesión de supervisión con los amigos y amigas de Izangai, un centro para el acompañamiento social en Bilbao. El tema de reflexión fue: Acompañar en tiempos de crisis y cuando las administraciones hacen invisible a una parte de la población. Venía a cuento no sólo de las nuevas y viejas dificultades para formar parte de la sociedad sino de las nuevas dificultades administrativas que van poniendo los que nos mandan. Dos ejemplos: ¿morirse o dejar de existir mientras cumples los tres años de empadronamiento obligatorios para recibir cualquier tipo de ayuda? ¿qué se hace con las personas que los gestores de la ocupación insisten en definir como no ocupables?
Ante eso, ¿qué dicen y qué hacen los profesionales? ¿Gestionar prestaciones imposibles, resignarse a aguantar “usuarios”, calmar a la gente repartiendo argumentos para la resignación…? Reflexionar sobre la profesión significa poder repetir de nuevo a las administraciones tres mensajes (atención, siempre en este orden):

  1. Como en el anuncio que estos días difunde una compañía de gas: no nos ves pero estamos. Que se nieguen prestaciones no hace desaparecer a las personas ni a sus necesidades. Vuelve la beneficencia y ¿debemos convertirnos en profesionales para la beneficencia de los invisibles? Los educadores y educadoras siempre han sido profesionales con valores. No podemos dejar de decir, por ejemplo, que la pobreza infantil es ilegal. Las intervenciones profesionales sólo son profesionales si se hacen en clave de derechos. A veces, prestamos la voz, o hacemos de altavoz de los sin voz.
  2. Estamos por la eficiencia. La mayor parte de las prestaciones resultan poco menos que inútiles sin un acompañamiento personalizado. ¿Cómo se produce la activación personal, laboral, social que ahora exigen? ¿Con un auxiliar administrativo de una ETT que informatiza la vida laboral?
  3. Igualmente, les vamos a decir que pensar, también es alertar sobre las dificultades futuras. No se trata de prevenir o de amenazar con los problemas futuros sino de observar activamente como se construyen las dificultades y dar cuenta de ello.

Compartir los saberes creados

No se trata de hacer libros. Sí se trata de hacer accesible el pensamiento. Divulgar todo aquello que vamos reflexionando sobre la realidad cambiante a la que debemos atender, las dificultades y las soluciones que vamos encontrando. Se trata de divulagar, al menos, para que otro colega que piensa de manera similar descubra que su soledad es compartida. Como se trata de escribir en la sociedad de la información os invito a seguir buenas experiencias (cada vez hay más) de reflexión y divulgación, como la de EDUCABLOG. Pensar y escribir sobre las prácticas profesionales hoy significa:

  • compartir con otros las preocupaciones y las incidencias de las vidas en las que entramos,
  •  interrogarse sobre los sentidos de las intervenciones que hacemos, compartir viralmente las preocupaciones,
  •  servir para dar transparencia a las realidades sociales ocultas
  •  actualizar creativamente el pensamiento.

Como en el final del prólogo para el libro “Educablog 2006-1011, de la red al papel” escribía, se trata de mirar, pensar, describir, dar a conocer, querer seguir conociendo.
Si alguien sigue mirando Educablog ya no va a tener escusas para no mirar la realidad, pensar sobre ella, describirla en un espacio virtual, dejar que otros la conozcan, conocer lo que otros van pensando y diciendo. ¿Por qué no hacemos una red social de blogs sociales?

7 comentaris

Filed under Educació, Incorporació social, Política Social, Trabajo Social, Valors

ESLÒGANS 3: “9000 marroquins han tornat al seu país i continuen cobrant”

Havia desconnectat el blog per donar descans a les neurones i pensava que els que ens manen pararien un dies de dir bestieses per justificar el que fan. Pensava que amb la calor, com a mínim, s’oblidarien del pobres i de ho malament que es comporten. Tanmateix sembla que estaven avorrits i han decidit liar-la amb la PIRMI.

Eslògans han dit molts aquest dies, des les apreciacions d’un dels Secretaris sobre “aquesta gent” fins les repeticions del President i del conseller Cleries sobre el frau i la “enorme” quantitat de diners que es destinen. Avui la guinda l’ha posat el conseller Mena: ha dit un eslògan amb xifra i nacionalitat. Són 9000 i són marroquins.

Les meves preocupacions sobre el tema i sobre la seva gestió són moltes, però, com als comentaris a eslògans anteriors, contra el que vull rebotar-me és contra la destrucció de la idea de la “pirmi”, que s’acabarà produint si ens fan discutir, una vegada més, sobre els titulars. El conseller Mena (amb el que, sense que em conegui he compartit aules i sales de profes a ESADE) em temo molt que no té ni idea de què era i per a què havia i hauria de servir aquesta prestació. Com el seu nom indica era un “programa interdepartamental” destinat a fer possible el retorn a un primer grau d’incorporació social a qui té unes especials dificultats.

No era ni havia de ser una renta bàsica mínima (que no existeix però hauria d’existir) d’accés universal abans de ser exclòs total i no poder satisfer les necessitats bàsiques. Era un programa destinat a la inserció que, des del seus inicis a França i les primeres implantacions a Euskadi i Navarra, tenia dos peces bàsiques, a més dels diners: la disponibilitat d’un professional per a construir conjuntament un procés d’incorporació; l’oferta adequada de formació i experimentació laboral. Fa temps però que això no passava de ser pura formalitat (en el nostre argot professional dèiem que es tractava de complir alguna “penitencia” per que l’assistent social et donés l’ajuda).

Si els consellers implicats, en lloc de dedicar-se a detectar fraus per part de gent que segons ells ja no són d’aquí, haguessin destinats les seves preocupacions a comprovar quantes persones perceptores de la renta tenien un veritable acompanyament (o si més no un mínim seguiment) en el seu itinerari potser haurien augmentat les aportacions al Programa per a fer-ho possible. Què ha de fer un treballador social local, atorgar pirmis o tenir al seu càrrec acompanyar la incorporació d’un grup dels seus perceptors? Quants?

A més, justament si alguna dificultat tenia el programa resulta que estava concentrada al departament de treball. Normalment oferien formació quan no feia falta i no posaven gaires instruments en les mans del professionals com no fos estranys cursos de motivació laboral per a gent que es buscava la vida en els mercadillos.

Sembla que la crisi tot ho posa fàcil. De formes diverses ens venen a dir: tot és un problema de gent que abusa i no vol treballar. Si més no de consellers universitaris s’esperava una anàlisi una mica més rigorosa. Fa anys que sabem que cap ajuda econòmica sola fa possible el retorn a una vida social normalitzada. Certament, fa tems que s’ havia de revisar la pirmi, però per dotar-la d’acompanyament i de recursos i activitats incorporadores

Deixa un comentari

Filed under Incorporació social, Política Social, Valors