Category Archives: Inseguretat ciutadana

¿TANTO NOS HEMOS DESHUMANIZADO?

El pasado día 6 de mayo en la cárcel de Tarragona se suicidaba una persona reclusa y conseguían fugarse dos. Ambos sucesos tenían como nexo el haber aprovechado la confusión del primero para que fuera más fácil el segundo. Al menos en Catalunya, todos los medios de comunicación hablaron en primer lugar y sólo de la fuga, quedando la muerte como una anécdota entre líneas.

¿Tan universal es la falta de rigor entre mis colegas de la comunicación? La cárcel destruye a una persona y posibilita una fuga, pero resulta que la noticia es la segunda parte ¿Por qué? Llegaría a entenderlo si alguna de las personas afectadas tuviera alguna singularidad pública, pero muerto y fugados forman parte de los residuos sociales que almacenamos fuera de nuestra vista.

¿El agujero de una reja es más noticia que la historia de una vida destruida? Incluso haciendo periodismo amarillo el titular truculento hubiera sido el contrario ¿Tantos valores han perdido los medios de comunicación que su función consiste en alimentar la construcción colectiva de la inseguridad?

Más patética todavía fue la reacción de las autoridades penitenciarias. En su obsesión por  demostrar que de la cárcel no sale nadie se dedicaron a destacar el supuesto error humano de un funcionario por no interpretar bien una escalada del muro y no activar el protocolo contra fugas.

Ni una palabra oficial sobre la persona muerta. Como si el suicidio fuera un accidente, un avatar más del destino que se produce con independencia de lo que hagamos que pase en la vida de las personas. El impresentable director general que habló de la fuga tiene la obligación de conocer que también existe un protocolo para evitar suicidios y no sólo un protocolo de fugas. Pero ni se molestó en pararse a pensar dónde había fallado. Puesto a distribuir responsabilidades seguro que también tenía a mano a algún funcionario al que culpabilizar. Morir en la cárcel no merece ni que los responsables de Justicia hablen de ti.

Con la jubilación administrativa dejé de dar clase de criminología y de justicia juvenil pero no olvido la sociedad extramuros de la justicia penal. Dado que ahora ya nada parece ser lo que es sino cómo se lo describe, me gustaría que los colegas periodistas -inmersos como el resto de la humanidad proletaria en el proceloso mar de los recortes- no contribuyeran demasiado a seguir construyendo realidades falsas.

Cualquier notica sobre cárceles debe hablar siempre de que en España se encierra más que en toda Europa. La cárcel de Tarragona es una pequeña pieza de una maquinaria saturada que tiene encerrados a 11.000 catalanes de promedio. ¿Donde está la noticia de que en un mes hayan conseguido evadirse el 0,03 %? Hace años que ni aumenta la criminalidad (delitos que padecemos) ni el número de personas diferentes que delinquen. Pero seguimos encerrando más y más. Si se matan o si salen destruidos es mera anécdota.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Inseguretat ciutadana, Pobresa, Política Social, Trabajo Social, Valors

Qui només creu en la presó no tanca centres per facilitar la llibertat

Tot humanista, demòcrata, amb visió de futur, se sent feliç quan es tanca una presó… a condició que immediatament s’obri una escola. El mateix sentiment podríem tenir quan s’elimina un manicomi… i s’obre un centre dia, es crea un espai terapèutic en el propi medi.

Estic lluny de Barcelona quan els amics que treballen a la justícia juvenil em fan saber que el Departament tancarà dos dels seus centres (bàsicament de règim tancat) a Mollet i a Girona i em demanen opinió. Seguint l’argument que acabo de resumir em sento content… però no ho puc ser gaire perquè no trobo en lloc la segona part del raonament. Anem, però, a pensar junts per parts.

El sistema de justícia juvenil, amb una llei en permanent enduriment penal, fa temps que gira al voltant de l’internament com a mesura central. Un internament, a més,  definit com a privació de llibertat i executat més com a pena a acomplir que com a mesura educativa residencial.

En aquestes condicions, pensar en reduir el nombre d’adolescents i joves internats podríem dir que és una idea positiva. A on està, tanmateix, el parany? Té molts components. En primer lloc, en que la política criminal dels que, per pura economia, tanquen centres, és d’orde públic i seguretat, basada en tancar qualsevol molèstia jove. Si el tancament no està acompanyat d’un canvi de discurs (els seus amics que governen a Madrid no paren de repetir-ho quan no estan ocupats en parlar de Bankia) seguiran tancant el mateix nombre (o més) però ara en menys metros quadrats.

Que ara siguin uns pocs menys els joves tancats i tinguem places buides és conjuntural, quasi estrany, donat el discurs penal dominant. Allò que ja eren en bona mesura presons juvenils, convertides en magatzems seran ja simplement presons.

Estalviar posant fi al discurs de la seguretat

Podien estalviar en els centres actuals? Si, reduint el nombre de persones de seguretat, posant la custòdia en segon lloc i retornant al primer els objectius educatius. Bona part de l’augment de costos té a veure amb l’exacerbació de la seguretat. La mesura educativa d’internament ho és en la mesura en que la presència educativa és intensa i força la reorientació de les vides adolescents, no en la mesura que han de pagar pel que han fet i cal impedir sempre en primer lloc que fugin. Amb el que costa un centre totalment tancant es podem mantenir dos oberts, molt més efectius en la majoria de situacions.

Ara, amb la reubicació de tots el joves que anaven a parar als dos centres que desapareixen el que succeirà és que els climes irrespirables de tensió que ja existien (veure la reflexió: La justícia juvenil em deprimeix) que ja es vivien en els centres que queden (llevat dels de Guardiola de Font Rubí i Granollers de característiques obertes) passaran a ser de caos ingovernable. Serà encara més miraculós que puguin educar.

Les places “disponibles” que, diuen, existeixen als centres no estan per aconseguir que sempre estiguin plenes sinó per a fer possible construir grups diferents en funció de les necessitats i dificultats de la població juvenil que en cada moment acaba internada. No són places d’hotel amb rendibilitat assignada. No es tracta de posar mes persones en una cel·la sinó de construcció de climes i dinàmiques de convivència amb potencialitat educativa. Considerant, també, que l’educació en un centre ha de ser territorial, estar pròxim a l’entorn de la vida dels adolescents i joves.

Encara queda un aspecte més d’aquest parany. Des de l’última modificació de la llei de responsabilitat del menor és possible enviar a la presó a un menor internat quan arriba als 18 anys. Se que al Departament de Justícia ja han estudiat i descobert que a la carcel la plaça surt més barata, així que quan els centres estiguin saturats i amb climes de tensió alta, els joves “bronques” seran candidats al trasllat. Podran complir pena amb menys costos.

Tanquem centres per enviar els educadors a treballar en el territori

Resulta especialment curiós que la crisi econòmica hagi fet descobrir als responsables que una plaça d’internament és infinitament més cara que qualsevol atenció en llibertat i encara molt més si aquell és tancat (encara falta que reconeguin que, a més, és molt més ineficaç). Ves per on!!! la crisi econòmica podria haver estat una meravellosa ocasió per racionalitzar el sistema i aplicar el recursos on són més eficients, més educatius, més coherents amb una adequada justícia de menors i, de passada, més econòmics.

Però, això hauria estat així si, per exemple, destinessin tot el personal educatiu que avui treballa als centres que tancaran a fer seguiments en llibertat, treballs de mediació, programes de serveis en benefici de la comunitat. És a dir, destinessin els recursos alliberats a evitar que tornem a necessitar aquestes places de centre que ara tanquen. Acceptaria sense problemes que fessin estalvis en tot el que significa el funcionament diari del centre i el manteniment de la seguretat. Estalviarien molt i milloraria la justícia.

 

 

1 comentari

Filed under Adolescència, Educació, Inseguretat ciutadana, Justícia de menors, Política Social

De la reincidència o la passió per internar el més aviat possible

El diari ARA, en el que sovint i des d’un cert dissentiment col·laboro, publica avui una informació, basada en un estudi de Justícia desconegut, en la que s’explica com 6 de cada 10 adolescents internats per la justícia de menors torna a delinquir. Tot i que ahir (12.03.12) ja vaig tenir que contestar sobre el tema a alguna radio, pensava que el tema era poc menys que una nota d’agències per omplir temps i espai. Veig però que no és així i que, a més, el tema ha passat a ser editorial de la publicació i ha cobrat una certa rellevància. Tot i que com ja vaig comentar fa algun temps “la justícia de menors em deprimeix”, torno al tema.

 

De la informació difosa em treuen de polleguera fonamentalment dos aspectes. D’una banda un relat sobre les transgressions adolescents basat en una barreja explosiva de declaracions del responsable del sistema protector (que no es pregunta per què els seus adolescents passen fàcilment d’un centre de protecció a un tancat); de declaracions de jutges i fiscals (que no es qüestionen si las mesures que apliquen són les adients); de declaracions interessades dels mossos per als que tot es un problema de carreres criminals que cal tallar a temps. D’altra banda, la defensa de tots els entrevistats i del diari mateix de solucions que passen per internar molt abans, a temps per dissuadir. És la defensa compartida de les virtuts terapèutiques de tancar aviat a adolescents “bronques”.

 

Aprofito la irritació per tornar a recordar algunes idees que ens permetim saber veritablement a on som. En primer lloc, no estaria de més recordar que estem aplicant una llei de responsabilitat del menor que té tots els rècords de modificacions sobre la marxa des abans de nàixer i que segueix en permanent tràmit de modificació. Una llei que avui és un pèssim codi penal adult, que ha fet de l’ internament tancat la mesura per excel·lència (un dels últims canvis introduïts va ser justament per definir l’internament com a espai de compliment de la privació de llibertat).

 

En segon lloc, cada vegada que es parla de reincidència no estaria de més citar els tres estudis rigorosos existents (veure el fons documental del CEJFE). En ells, la gran troballa és que quan es produeix una mediació o un servei en benefici de la comunitat el retorn al delicte no arriba a ser 2 de cada 10 joves, mentre que quan se’ls tanca a centres com ara l’Alzina tornen a fer de les seves 8 de cada 10. La interpretació de les dades pot ser diversa però no si val dir que al centre tancat estant els pitjors perquè és una veritat a mitges. Al molts dels que es tanquen se’ls podria aplicar una mesura més adient. El sistema ja fa temps que no cerca la millor de les mesures para cada situació i menor. Es mou per altres paràmetres de càstig i tranquil·litat social.

 

Tercer. El que segueix anomenant-se centres educatius tancats són presons juvenils en les que tot moviment està acompanyat de guardes de seguretat, en els que l’objectiu màxim és impedir la fuga. Les figures educatives són secundaries i complementaries.

 

I quart. Si. Cal intervenir abans. Però, això significa utilitzar els mecanismes locals de mediació i resolució de conflictes, judicialitzant molt menys les transgressions. Cal que la resposta penal sigui ràpida i àgil (fa temps que de ser un justícia diferent ha acabat sent igual de burocràtica i ineficient que l’adulta). Per obligar els fiscals a aquesta rapidesa, abans, les faltes adolescents prescrivien si aquells no s’afanyaven. Ara, res d’això passa i habitualment, quan la resposta penal arriba, molts adolescents fa temps que estan en altres histories.

 

Tanmateix, intervenir abans no és internar abans. Fins i tot en els centres oberts positius (un parell existeixen) internar és una mesura contradictòria que cal valorar i, sovint, ajornar. Internar (no exactament tancar) abans és utilitzar una última canonada amb la que no ni ha retorn. Actuar abans és garantir ràpidament un acompanyament intens en llibertat, en el propi medi, per anar reconduint l’erràtica trajectòria dels adolescents que actuen saltant-se, amb gravetats diverses, les normes.

 

Per acabar. Poques vegades el tancament és útil (sovint és garantir nous delinqüents en el futur). Sabem, però, que el retorn al delicte definitiu desapareix quan en van fent joves una mica més madurs, a condició de facilitar un acompanyant llarg i tenir paciència social mentre encara tornen, provisionalment, al delicte.

5 comentaris

Filed under Adolescència, Infància, Inseguretat ciutadana, Justícia de menors, Risc

Eslògans 4: Permissivitat o sentit comú?

Ja s’ha acabat el temps de la permissivitat

El conseller Puig i l’alcalde Trias no paren de repetir-ho: davant de tots el mals que passen al carrer el que cal és suprimir la permissivitat que ens dominava fins aquest moment. Tant és el tipus de conducta que fa nosa. Poden ser els que venen sense autorització, les que venen el seu cos, els que es comporten d’una manera discrepant, qui contesta fent nosa la tranquil·litat prevista, qui es droga al carrer o qui es passa amb el seu “jolgorio” nocturn. Una vegada més tenen un eslògan que ho soluciona tot, tot i sabent (perquè ho saben) que no resol res.

Però, seguim amb el govern dels eslògans i va calant en la ciutadania la duresa de les relacions. Venen solucions que creen problemes i tots plegats acabem pensant que són possibles, que abans vivien en un permanent descontrol.

Sota la seva paraula “permissivitat” s’amaga el rebuig a la sensatesa i al aprendre a viure en la complexitat. Cap de les dificultats de convivència que diuen combatre és senzilla, té una explicació unívoca, pot rebre una única resposta. En termes d’humanitat i convivència la resposta simple, uniforme i dura, no serveix, fonamentalment per que la realitat a la que vol respondre és complexa i canviant.

La sensatesa ve a dir, en primer lloc, que les respostes no poden crear més problema que el que pretenen resoldre. Per això, per exemple, al sistema penal s’intenta aplicar el principi d’oportunitat. Es a dir, a vegades, és més útil esperar o fer intervenir altres recursos que no siguin la policia, els jutges o les presons. Es tan senzill com no donar pa per crear gana demà.

També confonen permissivitat amb flexibilitat. No volen pensar que no sempre ni amb tothom cal respondre igual. A la gent implicada li traspassen duresa sense cap bri de tolerància. A les persones que pateixen el malestar d’algunes d’aquestes conductes es neguen a explicar-les  que existeix una diferencia entre deixar que es consolidi i ampliï el malestar del carrer i gestionar conjuntament els peatges de la nostra societat en un nivell tolerable. Obliden les persones que hi ha darrere de tot plegat. Sumien amb l’uniformitat i amb la seva tranquil·litat. No es tracta de construir falsa pau sinó de fer, de maneres diverses, la convivència.

Deixa un comentari

Filed under Inseguretat ciutadana, Política Social, Valors