Category Archives: Política educativa

Educar adolescents … sense perdre la calma

La setmana vinent arriba a les llibreries una petita bíblia adolescent. Velles i noves reflexions sobre aquest personatge atret per mons que desconeix, que s’endinsa en les diferents selves d’una nova vida amb la curiositat i l’angoixa del descobridor, cofoi del seu control, insegur perquè no té cap mapa. Però que, també, té darrere seu una munió d’adults porucs que només pensen a dir «vigila», «per aquí no», «espera», «compte amb el perill», «no val la pena arriscar-se»…

 

Aquest és el guió que les ordena i que espero us creï curiositat lectora:

 

Exploradors reprimits entre adults controladors i passotes

  1. Una qüestió́ de mirades. Com són i com els veiem
  2. Pensar la vida. Filosofia per a adolescents
  3. I per què no arriscar-se?
  4. De l’amor, el sexe i altres apassionaments
  5. Ser igual i ser diferent, però̀ ser
  6. En comunió́ virtual permanent
  7. Una escola inevitable, força insuportable
  8. Embogir d’adolescència
  9. Ciutadans i ciutadanes autònoms i responsables
  10. Un món adult irracional. Política per a adolescents
  11. Les autoritats i els enemics adolescents

 

Tot comença amb les mirades i acaba amb una pedagogia elemental per controladors i policies. Espero sigui útil a les persones adultes, proporcionalment desesperades, que somnien a fer possible que esdevinguin persones i ciutadans raonablement feliços, crítics i compromesos.

educar-adol-index

educar_adolescents

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Adolescència, Educació, Infància, Justícia de menors, Pantallas, Política educativa, Uncategorized

Los deberes, como la escuela del pasado, se resisten a desaparecer

Cuando en la primavera de 2015 veía la luz la versión catalana de este libro, no imaginaba que nacía para zambullirse en una controversia renovada. Lo escribí pensando en aprovechar la tensión familiar por culpa de los deberes, para aportar algo de sensatez y provocación al imprescindible debate sobre la escuela que necesitamos hoy, algo que padres y madres solemos dejar a un lado. No esperaba mucha guerra, pero, al menos en los medios de comunicación, han sido meses de una discusión imprevista (de la cual me alegro), en los que con frecuencia el árbol de los deberes ocultaba la escuela de la que yo quería hablar.

Entre los sucesos mediáticos de entonces, me gustaría destacar tres. Justo cuando llegó a las librerías, la OCDE hizo público uno de sus informes educativos según el cual España es uno de los países con más deberes. Señalaba, además, que los deberes agravaban las desigualdades sociales y las diferencias de resultados escolares, al hacer depender parte del éxito escolar  de que dispongan de ayuda familiar positiva. Ante esos datos, algunas de las primeras reacciones con las que tuve que lidiar fueron las de familias «buenas» y los colegios «buenos» que acusaban a los «antideberes» de negarles el derecho a tenerlos. Al parecer, existe un sector significativo de las escuelas y las familias que consideran los deberes de siempre un buen indicador de calidad. Todavía recuerdo que el conductor de un programa de radio de gran audiencia me dijo que los deberes habían sido una tortura en su historia escolar, pero que, gracias a ellos, había llegado a ser un periodista importante.

Cuando se acababa el curso, comenzó a tener gran impacto —aún lo tiene— el video «Los deberes justos» (El experimento sobre los horarios laborales), impulsado por una madre, Eva Bailén, que refleja que la vida de un escolar puede llegar a no diferir demasiado de la de un alto ejecutivo explotado por su empresa. Cuando lo comenté, más de uno me contestó tachándolo de exageración demagógica. Creo que al menos ha servido para recordar que es muy posible que nuestras propuestas de aprendizaje estén dejando a los hijos sin infancia. Habíamos olvidado que los ciudadanos niños y niñas tienen sus tiempos y sus necesidades, diferentes de nuestras imposiciones y nuestros ritmos de vida.

Con el verano llegó otra experiencia viral. El profesor italiano Cesare Catá propuso a sus alumnos como deberes de verano mirar el mar, pasear, utilizar las palabras aprendidas en el curso, leer, escribir un diario, bailar a la salida del sol, ir al cine, soñar… También hube de responder a quien lo consideraba una propuesta cursi trasnochada o una poética de la educación para la tontería, pero sirvió para recordar que solo se aprende después de haber sentido el deseo de saber, que aprender tiene que ver también con soñar o con descubrir la felicidad y que los deberes no pueden ser otra cosa que propuestas para que la vida sea aprendizaje y el aprendizaje tenga que ver con la vida.

Espero que esta nueva versión (en la que he corregido errores y he ajustado matices del primer texto) siga sirviendo para alimentar el debate sobre la educación, la escuela, los padres y las madres y… los deberes.

Prólogo del libro “HARTOS DE LOS DEBERES DE NUESTROS HIJOS”. A punto de llegar a las librerías.

 

Hartos_de_los_deberes_BO (1)

Deixa un comentari

Filed under Educació, Infància, Política educativa, Política Social

Habrá que decirles algo a los adolescentes

Imagen

Era el verano de 2012. Gemma Xiol, la editora de Montena, me hacía la demanda de escribir algo para su sello editorial pensando en los adolescentes. Su sugerencia inicial venía a ser algo así como “en este mundo complejo, inmerso en tantas i diversas crisis, no podemos dejar a los adolescentes sin alguna palabra que les pueda servir de orientación”.

Por aquel entonces estaba en plena redacción del libro “Quiero ser feliz. Ética del riesgo y del acompañamiento” (Ed. Proteus, en prensa), con el que pretendo convencer a padres y educadores de que ocuparse de los chicos y chicas adolescentes no es una simple cuestión de psicopedagogía sino una seria cuestión de ética, de educación en valores. La nueva demanda me hizo pensar que podía pasar de escribir para los adultos y hacerlo para los más jóvenes, poner por escrito lo que solía compartir hablando con muchos y diversos adolescentes. Así se puso en marcha un proyecto para ellos y ellas sobre las ideas, los conceptos y los valores que permiten vivir, ser y convivir en la sociedad actual.

Una vez más, tomé conciencia de que lo peor que nos puede pasar es que nuestro desconcierto adulto ante un mundo en crisis y nuestra angustia ante una sociedad en acelerado movimiento signifiquen dejar en completa orfandad a los adolescentes. Ni puede consolidarse el “todo vale” ni nos conviene que construyan su mundo pasando, de verdad y con razón, de nosotros.

Especialistas en dar respuestas a problemas que no tienen

Buena parte de mis dedicaciones profesionales en el mundo adolescente tienen que ver con hacer de bombero social. Ahora el incendio de las redes sociales, después el de los eternos abusos con el alcohol, luego su pasión por la “maría”, más tarde su contestación de las leyes, a veces su insumisión violenta… una lista periódica pura de pánicos sociales. Obviamente, no es todo eso lo que domina su mundo sino lo que invade las preocupaciones adultas. Pero, siempre me obligan a hablar de ellas y me piden “soluciones”. Suelen ser debates en los que nunca se acepta que vayamos al fondo.

Sin embargo, no podemos domesticar violencias sin encontrar razones para convivir. Podemos prohibir todos los alcoholes del mundo pero tendrán que descubrir sus formas de estar a gusto en la vida. Conforman un gran mercado pero no podemos esconderles la explotación que hay detrás de una ropa de marca. No les gusta su escuela o los lugares de encuentro, las normas de los adultos conservadores o la actitud retadora de la policía, pero no podemos decirles que protesten escribiendo instancias.

La lista de las cuestiones de fondo podía ser muy larga y al final opté por cuatro ideas que atraviesan todo el libro, que se desarrollan a partir de las preocupaciones que comparto con ellos y ellas pero también sobre las que son sólo mías pero me gustaría que fueran suyas:

  • Te guste o no tienes que hacerte preguntas. Inevitablemente tendrás que construir tus respuestas. Siempre tendrás que pelear par que te dejen tomar decisiones. Vigila porque hay muchos interesados en que no pienses. Es fácil que te vendan viejas y fáciles respuestas. Para los mayores siempre serás un menor.
  • Preguntas, respuestas y decisiones tienen que ver en primer lugar contigo mismo, con ir aclarándose y con descubrir la propia felicidad.
  • Preguntas, respuestas y decisiones tienen que ver con los otros. No hay felicidad sin amigos. Ser joven significa aceptar el derecho de otros muchos a serlo. El presente y el futuro son pura mezcla.
  • Preguntas, respuestas y decisiones tienen que ver con el mundo en el que nos toca vivir, con la sociedad en la que estamos. Parece especialmente carroza, acabará destruyendo el planeta, se basa en la desigualdad y la injusticia.

Escribo para existir

Existen muchas adolescencias y muchas (escasas) relaciones de los adolescentes con la lectura, por lo que debía encontrar una fórmula motivadora para conseguir ratos de enganche con el libro. Buscando esa motivación nació el blog de Álex: EscriboParaExistir. De esa manera, la preocupación tiene una cierta voz adolescente y la respuesta no esconde que es adulta pero mira de estar en su nivel de interrogación.

El libro se ha estructura en capítulos que pueden leerse separadamente y de manera aleatoria, en  momentos tranquilos o cuando se tienen angustias concretas. El formato del blog y la estructuración de los capítulos también están pensados para utilizaciones digitales, en red, para facilitar el boca-oreja entre los propios adolescentes.

Está escrito para los adolescentes, pero si sus adultos no se lo leen pueden encontrarse con preguntas y debates de alto voltaje. Se pensó también para las tutorías, las clases de filosofía o los grupos juveniles de educación en el tiempo libre.

(Álex no entiende el mundo. Montena 2014. Se presenta en sociedad el jueves 10 de abril, a las 7 de la tarde, en los locales de Rosa Sensat de Barcelona)

1 comentari

Filed under Adolescència, Educació, Infància, Pantallas, Política educativa, Valors

Comptar els que passen gana

Primer van ser les entitats que estan cada dia amb els infants. Van dir i repetir: Atenció que qui més està pagant la crisi son els infants. A més, la pobresa infantil, que abans de la crisi ja era alta, està augmentant. Van aconseguir una marató i alguna solidaritat més, però cap variació en les polítiques d’infància.

Al Síndic de Greuges li va donar per fer un informe, abans de l’estiu, sobre la malnutrició infantil. Parlar de desenes de milers d’infants que passen gana (existeixen moltes “ganes”) va irritar a qui no accepta que una cosa així passi a Catalunya. Els sociòlegs del règim van desmuntar les dades i van afirmar que, en tot cas, existia mala cultura alimentaria. El Conseller de Salut es va apressar a negar-ho tot. Els tres partits que governen no van tolerar (el que ens ha de preocupar ara no és això) ni que les conselleries implicades expliquessin al Parlament com es posaven d’acord per fer alguna cosa.

Ara, el sistema de salut ha acabat fent un estudi i, ves per on, revisant les histories de salut han trobat que 660 infants mal nodrits per culpa de la pobresa han anat al metge (és de suposar que són molts més els pobres que no han passat pel pediatra). Tanmateix, han assegurat que podem estar tranquils que “no han derivat en patologies ni diagnòstics clínics”. Entre mig, hem patit una “Grossa” que resolia via aportacions benèfiques la misèria del pressupost ordinari destinat a la infància.

Senyors que governen o donen suport al govern ¿podrien fer el favor de no fer el miserable amb la infància? Mai ha estat la seva preocupació prioritària, però donat que en les crisis actuals molts més nois i noies han passat a tenir vides precàries, no podien ampliar el seu grau de preocupació?

Ahir tornaven a parlar de plans contra la pobresa i, plens de contradiccions, proposen augmentar prestacions com ara  la renta d’inserció que fa quatre dies acaben de restringir. No podien concedir-la tant sols pel fet que una mare no tingués ingressos per fer de mare. ¿Ho faran ara? Facin “plans” però facin el favor de, com a mínim, adoptar alguna vegada una perspectiva d’infància en les seves decisions.

Deixa un comentari

Filed under Infància, Pobresa, Política educativa, Política Social, Valors

Un adeu parlant de les mirades

El dijous 20 de juny va tenir lloc l’acte de graduació d’una nova promoció d’estudiants a la Facultat d’Educació i de Treball Social de la Universitat Ramon Llull. He tingut el privilegi d’impartir la darrera llisó, a la vegada que, jubilat, m’acomiadava d’una realitat universitària i d’una institució que ja no és la meva. Pensant en d’altres deixebles dels que sempre he aprés, divulgo el que vaig dir als que han estat els últims

LA MIRADA SOCIAL, LA MIRADA EDUCATIVA

Estimats alumnes.
Aquesta serà la darrera lliçó que escoltareu, la darrera classe que donarà aquests professor a aquesta facultat. Voldria imaginar que la facultat hagués estat una clínica oftalmològica per a educar la vista y possibilitar la mirada que descobreix la realitat. Recordeu la física: la visió dels ulls, de la càmera té a veure amb la proximitat o la distància focal, amb l’obertura del iris o del diafragma, amb els filtres o les ulleres que es posin davant…
Sou la primera promoció que, superada l’antiga diplomatura, accediu al grau en educació social i treball social i se suposa que heu aprés en el temps de facultat les mirades bàsiques sobre les persones. D’altres heu fet màsters en infància o en gestió social i heu aprés l’agudització de la mirada per veure correctament les infàncies o per saber adoptar perspectives directives, visions globals.
Avui he decidit parlar de la mirada perquè vivint temps d’eslògans visuals, de distorsions òptiques per a que la realitat passi desapercebuda, quedin difuminades les persones. Els gabinets de comunicació, no amaguen, no discuteixen la realitat, li posen colors atractius, reinventen la realitat. Repsol està a favor del medi ambient i Mango és solidaria, fins i tot al Paquistan. S’acomiada a les persones per crear ocupació, s’imposa la maternitat no volguda impedint l’avortament per a que les dones tinguin llibertat, … Vivint temps de pitxel•lació de les imatges i d’adulteració de les paraules. En un futur pròxim totes visions poden passar per les noves “gafes google” de la interpretació social.
Ara, ja no ens embenen els ulls, com en els temps de les dictadures manifestes. Ara ens recreen realitats virtuals que tenen sempre algun parany a descobrir i ens prenen les paraules, fins i tot les de la professió. A qualsevol tràmit li diuen treball social, pretenen que la beneficència sigui educació, les rentes mínimes ja no tenen a veure amb l’acompanyament.
Cal recordar que, tant si el vostre patró és una administració com si ho és una empresa de l’aglomerat contradictori que ara definim com a 3er Sector, MAI ESTAREU GESTIONANT PRESTACIONS O SOLIDARITATS BENÈFIQUES. SEMPRE ESTAREU FENT POSSIBLE QUE ES FACIN REALITAT DRETS BÀSICS DE LES PERSONES, dels ciutadans i ciutadanes als que ateneu. No acompliu la missió d’una fundació o una ong. Treballeu per a fer possibles drets.

Com hauria de ser, com hauríem d’haver educat la vostra mirada social, la vostra mirada educativa? Com han de ser en aquests moments complexos les mirades de qui està al costat de les persones, de qui pretén servir d’ajuda, de qui construeix oportunitats, de qui fa de pont, mira de reduir patiments, mai considera l’altre un cas, un malat, un disminuït?

Us faré una proposta de 8 MIRADES. Les vostres han de ser:

1. MIRADES QUE MIREN. Ulls receptius que no es tanquen. Res humà us hauria de ser aliè. Sou professionals que sempre cerquen el rostre amagat en el paper que gestionen, que consideren el temps vital qu hi ha darrere d’un termini.

2. MIRADES QUE VEUEN. Ulls aguts que s’assabenten de la pel•lícula que tenen davant seu. Ulls que observen amb precisió, que capten tots el colors de les vides amb les que es troben. Que no posen els filtres de “l’encàrrec” o de “la demanda” per evitar tenir que ocupar-se d’allò que suposadament no és seu.

3. MIRADES QUE PENETREN. Que veuen més enllà de la pell. Que miren i no diagnostiquen. Que cerquen raons, explicacions, cultures vitals i no factors de risc. Visions reflexives, que sempre cerquen el per què de les coses, que no creuen en infortunis ni en predestinacions divines, astrals o de classe social, malgrat ocupar-se sovint de persones que van per la vida com a condemnades de malestar en malestar.

4. MIRADES DE MIRALL. MIRADES COMPARTIDES. Que serveixen per a que l’altra persona es vegi reflectida, prengui consciencia de si mateixa. Que serveixen per a descobrir-se com a persona i no com cas, com a problema. Per a que puguin descobrir-se com a subjectes amb potencialitats i no tant sols com a acumulació de mancances. Mirades que tornen reflectides dels ulls de l’altre i ens descobreixen a nosaltres mateixos com a professionals i com a persones. Mirades comunes. Mirades que permeten tenir visions amb perspectiva de comunitat

5. MIRADES ÈTIQUES
Mirades que no obliden els valors que donen sentit a l’acció social i l’educació. Que lluiten contra els encàrrecs de control social, de domesticació, de resignació que sempre rebreu i que sempre afecten els més empobrits. Mirades humanitzadores i no benèfiques. Que no apliquen les contraprestacions com si fossin penitencies d’un mal comportament sinó com a propostes d’un pacte per l’autonomia.
Quina ètica per a aquestes mirades? Revisant recentment un text clàssic de Bertrand Russell (“En crec jo”) vaig descobrir que el, jo, vosaltres hem de tenir mirades (vides) dominades per tres grans passions: sentir-se impulsat pel desig d’amor, la necessitat permanent de saber, la incapacitat per acceptar como a normal el dolor aliè, la incapacitat per a acceptar el sofriment de la humanitat. Vides, mirades amoroses, apassionades. Vides, mirades que dubten, pensen, s’interroguen, sabies. Vides, mirades, que mai accepten com a normal la desigualtat i la injustícia, que sempre treballen a partir de l’equitat.

6. MIRADES QUE PROJECTEN. Mirades que no tenen prou amb veure i que saben que cal que uns altres vegin la realitat que nosaltres veiem. Que fan d’altaveu d’altres veus i de documentalistes per al youtube comú de histories desconegudes. Tot allò que descobrim no queda en la nostra retina esdevé power point simultani, fotografia de Instagram, imatge de whatapps o de twiter, iniciativa de contestació a una xarxa de protesta.

7. MIRADES QUE CANVIEN ÒPTIQUES, QUE PASSEN SENSE PROBLEMES DE L’ANALÒGIC AL DIGITAL. Ulls sense cataractes, que no es maregen perquè la realitat sigui dinàmica, que enfoquen àgilment el moviment. Mirades de xarxa virtual i de relació presencial. De contacte al carrer i de consell al facebook. Mirades que saben distingir allò que és essencial per a ser infant, adolescent, persona, de les formes con s’aconsegueix en cada moment, en cada societat. Parafrasejant a Bauman, mirades d’àncora que periòdicament es lleva i no mirades d’arrel sempiterna, tradicionals i desfasades.

8. MIRADES PLENES DE FELICITATS I MIRADES ASSASSINES. Les mirades d’unes vides extraordinàries, que estan fetes amb els petits plaers de vides ordinàries. I, per què no, mirades assassines que finalment liquiden profes, que passen de herois, que s’emancipen. Que passen també de carrosses com jo que encara s’atreveix a donar consells als joves.

He d’acabar. José Saramago. Al final del seu llibre Ensayo sobre la ceguera escriu aquest diàleg entre els primers protagonistes de la ceguesa col•lectiva que acaba de patir la ciutat:

¿Por qué nos hemos quedado ciegos?
No lo sé, quizás algún día lleguemos a saber la razón
¿Quieres que te diga lo que estoy pensando?
Dime
Creo que no nos quedamos ciegos, creo que estamos ciegos. Ciegos que ven. Ciegos que, viendo, no ven.

Espero i desitjo que el vostre pas per la Facultat no hagi servit per a provocar-vos ceguesa sinó per a ajudar-vos as descobrir la necessitat de tenir mirades intenses que, en veure la realitat, desitgen canviar-la.

Que les vostres vides tinguin tota la felicitat possible. Adéu

5 comentaris

Filed under Educació, Infància, Pobresa, Política educativa, Política Social, Valors

Tibi dabo Mister Adelson

Avui (20.07.12) he assistit a la JORNADA PARLAMENTÀRIA ICV-EUiA SOBRE EUROVEGAS, al propi edifici del Parlament. Compartien taula Maragall, Ramoneda, Tejedor, urbanistes, professionals de la salut, els pagesos o els joves de la Plataforma, i he pogut aprendre i reflexionar sobre com, en qualsevol moment de crisi, el poder del diner (el poder normatiu dels diners com ha recordat algun dels ponents) torna a convertir-se en norma política, criteri moral (més aviat criteri d’immoralitat dominant) i criteri de futur per al nostre país, la nostra comunitat.

S’ha recordat com els que ara manen (a la Generalitat o a ajuntaments com el meu: Cornellà) cada vegada que intentes parlar de amb ells del brutal impacte social que tenen operacions com eurovegues, repeteixen que “ara estem en crisi i no estem per parlar de valors”. Hi hagut un moment en que s’ha recordat a la sala l’esperpèntica imatge de les autoritats del país pujant amb els executius de Sheldon Adelson a la muntanya de San Ramón, un promontori a sobre de Sant Boi des del que es divisa tot el Baix Llobregat, i assenyalant tot l’espai agrícola, els territoris humits, les zones protegides, els espais que permeten esponjar un territori densament humà, deien triomfalment: escolliu.

Mentre intentava visualitzar la imatge, recordava que potser, les autoritats venudes o els mercaders amb ambició, van girar el cap i van descobrir a la seva esquerra el Tbidabo. No he pogut deixar de fer el paral•lelisme amb la imatge evangèlica. Per als que no saben ni que son els evangelis recordaré que en un d’ells es descriu com Jesucrist va ser temptat pel dimoni i portant-lo a una alta muntanya li va ensenyar totes les immenses possessions que tindria si l’adorava. A la versió llatina la promesa del dimoni comença amb “tibi dabo” (et donaré…) que donarà nom a molts dels cims des dels quals es pot dominar una ciutat, un territori de riqueses.
San Ramón, al Baix Llobregat, va ser de nou això: un espai dominant per a una oferta de poder i negoci, sense masses regles ni manaments. El problema és que l’oferta la feien autoritats democràtiques, escollides per al ben comú i que qui escoltava promeses, vista la informació existent, representen més aviat el dimoni, el que mai hauria de ser la nostra societat.

Tots el ponents ens recordàvem que no és que els que manen no sàpiguen, o no raonen. No és que quan diuen que serà “turisme familiar” o “espai per a convencions” vulguin enganyar-nos. Tant sols miren d’amagar a quins interessos serveixen.

Deixa un comentari

Filed under Política educativa, Política Social, Valors

Crupiers catalans per a l’ american way of live del Baix Llobregat

Fa dies que Eurovegas altera els meus silencis vitals, aporta components estranys a la ràbia que presideix la nostra quotidianitat, omple pancartes i em fa afegir més temps de manifestacions a una agenda atapeïda. Llegeixo els arguments polítics, econòmics, socials, ecològics en contra i bàsicament els comparteixo.

Però … sento com els poderosos que estan a favor tenen fàcil la desqualificació quan diuen que tots plegats formen un grup d’arreplegats sempre sota la pancarta del “NO”. Ho tenen encara més fàcil quan ens envien a protestar a la cua de l’oficina d’ocupació i aconsegueixen contraposar una mena de manies estèticoexistencials al patiment de persones aturades concretes. Com que, a sobre, sabem ben poc del que estan planificant, sorgeix el dubte quasi personal. Per què, a més a més, estic jo en contra?

Podria començar per dir que no m’importa saber poc del projecte. La deformació professional m’ha convertit en adolescent i, així com ells i elles sempre malfien i s’oposen a tot allò que ve d’un adult, a mi em passa amb quasi tot allò que ve del poder. Miro qui ho proposa i sospito de les intencions. Resulta difícil que el seu objectiu benèfic sigui ajudar els més febles. Però, necessito cercar altres raons.

Com que des del meu despatx cornellanenc per veure el mar haig d’apartar el camp dels “periquitos” i una llarga successió d’edificis atrotinats i caòtics no puc negar que un horitzó de disseny, tot i gratar el cel, si és de disseny, pot ser seria més estimulador. Com que no soc ruralista de mena i en les meves excursions ciclistes pel parc agrari no sempre estic a favor de tot el que veig, no tinc criteri per saber quantes hectàrees de carxofes cal conservar. Com que no soc moralista, no estic per fer il•legal ni el joc ni la prostitució. Com que no soc conservador, ni tradicionalista, ni folklorista estic per conservar poques coses.

Així, per què no puc acceptar Eurovegas? Necessito més arguments que els polítics i econòmics que s’estan donant i que –torno a dir- majoritàriament comparteixo. Per això he de dir que m’oposo i lluito contra el projecte per la seva potencial capacitat de destruir uns estils de vida i per la seva capacitat d’imposar uns altres. M’oposo per la seva capacitat de destruir formes humanitzadores de conviure i pel seu potencial d’imposar formes destructores de la convivència.

Sembla que ningú nega que es tracta de construir un complex al que han de venir milions de persones cada any a passar-ho bé. A l’actual comunitat caòtica i desbordada del Baix Llobregat, en la que algunes de les seves autoritats intenten crear un clima dinàmic de relació i convivència, se la sotmetrà a un allau permanent de nous habitants, ubicats entre les parets d’una nova reserva, sense cap proposta d’interrelació i coneixement mutu, com no sigui la de posar-se al seu servei per recollir alguna part de la seva riquesa. Andorra, Zona franca, apartheid? Espai de vida artificial, lluminosament feliç per a gent que paga per formar part un dies d’una segregada experiència de felicitat.

Tot i suposar que uns quants dels meus veïns esdevinguin operaris per a fer possible aquesta experiència de la nova població majoritària que aterrarà a una part singular del Baix, a què aspirarem? A tenir uns pocs dels seus diners per a construir una altra forma de vida quotidiana, a ser menys pobres d’una altra manera? a estalviar per aconseguir tenir una igual algun dia? Temo que el més probable sigui que, de la interacció imposada, surti un subproducte de “mercadillo” destinat a ser la forma de vida diària dels que viurem a la perifèria del producte lúdic principal.

Se suposa que els governants tenen com encàrrec democràtic mantenir i millorar les satisfaccions vitals dels seus conciutadans, sota la premissa de conviure i fer compatibles els interessos singulars amb el bé comú. Entenc que, depenent de qui mani, la distancia entre la seva visió i la predominat en els nostres barris sigui enorme. Però no puc entendre que no tinguin en compte com les seves decisions són vasos comunicants. El crupier potser parlarà en català, però tots nosaltres somniarem aviat d’acord amb els paràmetres del american way of life. Desitjos, relacions, interessos, organització del temps, espais de convivència, pautes de criança, llenguatges, estètiques, etc. Tot allò que conforma una forma de vida tindrà el seu generador en un nou univers “les noves Vegas”. Ja he dit que no es tracta de conservar res sinó de que, en un món dinàmic, interrelacionat, mestís, en el que els canvis són inherents a les nostres vides, les formes de fer-ho no vinguin dictades per una realitat imposada que ho trastoca tot, que té poder per a imposar-ho tot.

Sembla que no cal ser expert per definir el que ens ve a sobre com un pol turístic tancat, basat en oferir fonamentalment el següent: consum intens, fàcil i geogràficament concentrat; experiències d’atzar, de joc que de forma múltiple et fa sentir que la teva vida pot ser diferent; consum múltiple d’alcohol per a fruir de satisfacció permanent; probabilitat de noves experiències i companyies sexuals comprades, retorn a casa per explicat aquest parèntesi meravellós, etc. Un univers lúdic que atraurà a uns viatgers i no a d’altres i no un pol d’atracció diversificada de viatgers.

Serà un gran reducte més o menys tancat, però aquestes –entre d’altres- seran les llums de far per als que vivim als voltants. Sobre els valors, el tipus de persones i les relacions que aquestes activitats atractives, de proximitat imposada, finalment dominants, s’aniran construint les nostres noves formes de vida.

No vull invocar abans d’hora els mals del futur. He educat per a que els educadors de carrer sabessin treballar a les noves àrees comercials o als cibercafès, però no ho tindre tan fàcil per a descobrir com educar en contra del desig permanent del diner fàcil. No se com fer prevenció sobre els usos de drogues si la imatge de la vida meravellosa està plena de wisqui. Bona part de tot allò que els nois i noies tenen prohibit i esta perseguit als seus carrers serà possible, serà una meravella, a la illa Eurovegas. Acceptaran fàcilment treballar com a esclaus de manera “honrada” o posaran el seu enginy al servei d’altres economies?

Quan els que estem al voltant d’Eurovegas repensem els components del que considerem una bona vida on estarà el pol d’atractiu? Educarem els nostres infants, nets d’obrers i fills d’aturats, per a que no desitgen ser com els rics que venen a gastar-se la pasta a pocs metros de casa seva? Els que, per exemple, hem treballat per ajudar a adolescents que viuen a pols de monocultiu turístic de molts diners (com ara alguns punts de Canàries) sabem de la dificultat per ajudar-los a desitjar i pensar un altre projecte de vida. No m’agraden els “tingaldos” com Eurovegas, però si algú vol construir-los que els posi lluny, on arriben igualment els avions, però la seva capacitat de pervertir les nostres formes de felicitat i convivència és infinitament menor.

Un petit avis final: no tenir diners per sobreviure és un drama humà però si els que manen tenen una mica d’honestedat hauríem de saber que això no pot ser una excusa per esclavitzar ni per tenir que fer qualsevol feina, incloses les d’Eurovegues. La proposta no pot ser acabar vivint de qualsevol manera per poder treballar.

1 comentari

Filed under Educació, Incorporació social, Pobresa, Política educativa, Política Social, Valors