Category Archives: Uncategorized

El blog se ha mudado a www.jaumefunes.com

Totes les publicacions han quedat integrades a la pàgina web

Todas las publicaciones hanquedado integradas en la página web 

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Educar adolescents … sense perdre la calma

La setmana vinent arriba a les llibreries una petita bíblia adolescent. Velles i noves reflexions sobre aquest personatge atret per mons que desconeix, que s’endinsa en les diferents selves d’una nova vida amb la curiositat i l’angoixa del descobridor, cofoi del seu control, insegur perquè no té cap mapa. Però que, també, té darrere seu una munió d’adults porucs que només pensen a dir «vigila», «per aquí no», «espera», «compte amb el perill», «no val la pena arriscar-se»…

 

Aquest és el guió que les ordena i que espero us creï curiositat lectora:

 

Exploradors reprimits entre adults controladors i passotes

  1. Una qüestió́ de mirades. Com són i com els veiem
  2. Pensar la vida. Filosofia per a adolescents
  3. I per què no arriscar-se?
  4. De l’amor, el sexe i altres apassionaments
  5. Ser igual i ser diferent, però̀ ser
  6. En comunió́ virtual permanent
  7. Una escola inevitable, força insuportable
  8. Embogir d’adolescència
  9. Ciutadans i ciutadanes autònoms i responsables
  10. Un món adult irracional. Política per a adolescents
  11. Les autoritats i els enemics adolescents

 

Tot comença amb les mirades i acaba amb una pedagogia elemental per controladors i policies. Espero sigui útil a les persones adultes, proporcionalment desesperades, que somnien a fer possible que esdevinguin persones i ciutadans raonablement feliços, crítics i compromesos.

educar-adol-index

educar_adolescents

Deixa un comentari

Filed under Adolescència, Educació, Infància, Justícia de menors, Pantallas, Política educativa, Uncategorized

ADIEU MES AMIS. Jo no se pintar l’horitzó blau amb el blanc i el negre

Ja he votat. Escric sense saber els resultats, tot i que ara mateix no m’importen gaire. Passi el que passi se que soc un perdedor. Sempre he estat a la perifèria i seguiré en ella. Escric perquè porto masses setmanes en silenci i vindran unes quantes en les que, per no patir, serà millor continuar callat. Ara ja no ajudo electoralment a ningú i, com a psicòleg raonable, se que si em descarrego una mica ho podré suportar millor. I això és el que ara faig: parlar amb el meu bloc i deixar que algú s’ho miri.

Adéu amics. Amics que fins ara compartíem la complexitat, eren d’esquerres, -sí, d’esquerres- miràvem el futur i no el passat, pensàvem que primer eren les persones, creiem en la comunitat. Amics que tot i així votaven diferent, fèiem valoracions de la realitat política no sempre coincidents. Amics per als que la complexitat també incloïa la qüestió nacional, com un element més, mai el primer ni el vertebrador de tots els altres. Amics que defensaven també la independència i d’altres com jo que, dedicat a l’adolescència, sempre posa davant la seva paraula habitual: “depèn”.

Tot ha canviat i us he dir adéu. Heu posat el rostre i la paraula per una opció col•lectiva (no només política) que ja no té res a veure amb la diversitat que ens unia. Una part de vosaltres esteu “Junts“. Ara, per vosaltres la pàtria pot amb tot, tot pot esperar, qualsevol amistat -per molt inconfessable que sigui- passa a ser raonable si suma per fer país. Ara, tot passa a ser SI o No, amb mi o contra mi, o ets del meus o formes part d’una tribu menystenible. Jo encara pinto amb molts colors i no se com es pot fer el blau de l’horitzó amb blanc i negre.

Us havia comentat que seria capaç de votar independència si em treien unes quantes banderes. Però vosaltres us sentiu cofois envoltats de milers. Com m’acaba de dir el net de 6 anys: perquè voleu tantes banderes? perquè no feu una per tots amb la bola del món? Jo vinc, com molts de vosaltres, d’estudiar la historia oblidada del moviment obrer i a vosaltres ara us fa feliços 300 anys del 1714, la historia us convoca. Ho celebreu amb qui ha tret del nomenclàtor de Barcelona el petit carrer que recordava la vaga de La Canadenca.

Cap pàtria ordenarà la meva vida i desitjaria que la de cap persona. Em conformo amb el barri i amb sentir-me bé arreu, tenir moltes identitats, construir una cultura compartida. No crec que per organitzar la nostra vida col•lectiva necessitem “seleccions” de cap mena.

Si. Ja se que les burrades permanents de l’altra banda són una meravellosa coartada per situar-se en el bàndol contrari. Teniu tots els arguments per estar en contra. Però el defectes de l’adversari no ens fan virtuosos. Sempre hem compartit el sentit crític però ara no dieu res, per exemple, de la manipulació insuportable de TV3. Us sumeu a la justificació del tot si val perquè TV1 és el NODO. Però és que jo no la miro. Jo miro la nostra, la d’aquí i ja vaig tenir prou fem de periodista en temps del franquisme.

Teniu una gran fe en que convertireu en bons governats als vostres representants només per les bones amistats que heu posat al seu costat. Avui, si la vostra fe es fa realitat, ja tot serà diferent i qui es va carregar les lleis de vivenda progressistes impedirà desnonaments. Qui és amic de bancs i gran empreses governarà pels febles. Fareu un nou país amb els que vosaltres heu definit sempre com a explotadors. L’última frase que vaig sentir d’en Romeva era que, com a “Junts” no n’hi havia acord sobre l’escola, aquesta podia espera dos cursos (a la construcció de la independència) per decidir què cal fer. Em resulta impossible entendre les vostres noves amistats, llevat que veritablement estigueu units per aquest nou destí nacional que tot ho canvia i que jo no sento ni vull sentir.

No us consideraré “ex” amics sinó belles amistats d’una altra època, d’un estiu que va ser intens. Ja us han fet servir prou com a “EX”. Per què heu posat la vostra imatge sota aquest rètol (ex-esquerrà) que fa referència a la nostra experiència d’esquerres compartida? No era més noble dir tant sols “ara no estic amb ells”? També d’aquest passat comú s’han d’apropiar per fer veure que el procés és de tots?

Mai havia imaginat que tornaria a sentir-me com el jove xarnego al que, els anys 60, els “de Cornellà de sempre” recordaven que era de “la Satélite”. He tingut que sentir una vegada més que Catalunya sempre ha estat integradora, quan jo fa anys que m’havia convençut de que la Catalunya actual l’havíem fet entre tots, també era el producte de la implicació, l’acció i suor de molta gent dels meus barris. Catalunya no és el producte de cap integració sinó el resultat de la construcció activament integradora de molta gent profundament diversa, no sempre tractada amb els mateixos drets. També a això he de renunciar?

Algú de vosaltres, abans de començar la campanya m’enviava un missatge dient-me que amb independència de si les meves arrels eren aragoneses podia formar part del nou país. També havia arribat a creure que el lloc en el que a un el fan nàixer és una característica tant secundaria que no val la pena ni recordar-la. Suposo que no llegiu ja a Bauman però, en temps de modernitat líquida, si no volem “surfejar” per la vida el que cal no és arrelar, recórrer a velles i segures arrels. Jo treballo per construir seguretats successives, en mig de la capacitat per canviar. Les nostres vides van “ancorant” en petits ports segurs, sabent que periòdicament hauran de llevar ancores i cercar un nou recer.

Un ha de saber perdre, apartar-se quan el vent gloriós bufa en una altra direcció. Ha de saber tornar allà on ha estat útil. Adéu amics. Aquesta historia ja no va amb mi. Toca fer silenci. No oblideu, però, que el vostre món no és el món de tothom. Segueixo tractant de construir amb d’altres persones sentits per a les nostres vides, mirant de reduir els seus patiments. Adéu.

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Justificar errors policials amb errors mentals

A vegades, sembla que la historia torna. El 10 de juny, els mossos tornaven a fer una operació contra les “bandes llatines” amb la gran discreció d’avisar prèviament a les càmeres per filmar-ho en directe. Res de nou. No gastaré ni una paraula en descriure el que hi ha darrere d’operacions com ara aquesta ni de l’immens error que suposa, una vegada més, no tenir l’habilitat policial per establir adequadament la delicada línia que delimita els moviments grupals juvenils i l’activitat delictiva d’importància i no voler explicar-ho en positiu a la societat.

Escric tant sols perquè, superant els límits habituals del desconeixement de la realitat juvenil, del passat i del present, el Conseller Espadaler ha declarat que convertir fa uns anys els grups juvenils llatins en associacions culturals “va ser un error immens“. Valoració interessant en la que no inclou la supressió -amb l’arribada del seu govern- del grup de mossos molt expert i competent sobre el tema, ni la desaparició de tot el programa social i cultural que acompanyava la primera acció.

No tinc interès ni en el debat ni en que cap conseller em llegeixi. Estic convençut que Espadaler no ha vist cap de les desenes d’articles sobre “bandes” que, des de 1974, he escrit. Si torno al tema és simplement per reivindicar el que un grup de professionals diferents varem fer a partir de 2004: donar sortida humana, digna, ciutadana i eficaç a una dificultat social juvenil intensa.

Jo era, aleshores, l’Adjunt al Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants i vaig actuar de mitjancer a l’ombra amb les autoritats en el procés de sortida a la llum pública d’una part significativa de grups de joves catalans amb diverses connexions vitals llatines. I allò estava i podria continuar estant ben fet.

Per no abonar més la ignorància interessada he volgut simplement recuperar, en acabar aquells anys, vaig escriure al llibre “El lugar de la infancia”: Ahora la preocupación son las bandas“. Potser la lectura serà útil entre els nous professionals que eviten els estereotips criminalitzadors habituals entre algunes autoritats.

Mentre, obro el calaix i miro la medalla i l’estrella que els amics “latins” em van regalar. Va ser molt útil. Va ser un encert.

Un recuerdo para mentes conservadoras sobre la “legalización” de los Latin Kings

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Viure i fer escola en clau de problema

Quan un adolescent mata a l’escola la perplexitat i el dolor expliquen perfectament que les reaccions i les anàlisis no siguin les correctes. Uns i altres hem fet el que hem pogut aquests dies. Però, passats un dies, rebia del diari ARA l’encàrrec d’escriure un article paral·lel i diferent al que el meu company de columna al suplement “Criatures”, en Xavi Gual, havia enviat a la redacció (tot dos articles a http://jaumefunes.com/system/files/Sobren%20adolescents.pdf ) i no podia fugir d’estudi. Sé perfectament que tots dos tenim lectors i lectores diferents, especialment contraposats, i la meva discrepància pedagògica i educativa amb bona part del que diu a la seva columna “Al sortir de l’escola” és habitualment intensa, però mai la poso per escrit. Aquesta vegada, tampoc volia fer cap cara a cara, així que vaig optar per no contestar el que deia i parlar d’allò que fan profes i escoles que, tenint el mateix alumnat que el a la classe, aconsegueixen mantenir veritables propostes educatives acollidores.

Però, quan fuges del debat caus en un parany. Mirada la pàgina publicada al diari sembla que un veu una cara real i, l’altre, se la inventa. Que un parla de realitat i l’altre de desitjos. Que el infern és infern malgrat les bones voluntats. Que un és profe currante i l’altra especialista en … dir què s’ha de fer. Pitjor encara, que tota la discussió ha d’estar centrada en la llista de categories d’alumnes que ha de tenir en el seu si (contenidor diuen) l’escola. Con que, a més, el dolor ens impedeix posar en crisi el professorat, donem per suposat que tothom és adequat, tothom ho fa bé. Finalment, la singularitat del cas (millor dit la lògica personal del fet) se suposa que ens obliga a no parlar de la institució escolar. Totes fan el possible per aguantar adolescents inaguantables. Fora de les pàgines del diari he dir que no, que al meu parer el debat no és sobre allò que cadascú veu a l’escola, sinó sobre l’escola que un si altres adolescents necessiten.

Soc un carroza amb una experiència dura

El diari no va publicar la rubrica que acompanyava la meva signatura: “Al 1974 ja educava a una escola de FP“. Els lectors, especialment joves, que no em coneixen seguiran identificant-me com a psicòleg i educador (amb experiència, no se sap quina, de despatx). La veterania ni és ni ha de ser cap argument (més aviat el contrari), però en llegir que algú cataloga el meu text de “candidesa irritant” he pensat en fer memòria. La meva historia educativa comença posant en marxa noves escoles de formació professionals per a nois i noies que venien fets caldo de l’escola primària. No trencaven el rellotge com a la classe que descriu en Xavi Gual perquè no teníem, però barrejaven les “libretas rubio” amb escopetes retallades. L’escola parroquial que vaig ajudar a transformar va ser després una de les més significatives escoles actives del CEPEC.

Tranquil·litat, no seguiré. Quaranta anys després visc tant en un “altre món” com en retreuen, que encara no fa una setmana estava treballant amb els educadors d’un centre de menors per veure com ajudar adolescents que volen desaparèixer, deixar d’existir (dos d’ells ho han aconseguit el darrer any). Podem fer servir la pròpia experiència educativa per argumentar tant sols si ha servit al llarg del temps per ajudar un altre a créixer, saber, conviure, deixar de patir. Però, deixen les comparacions.

Tampoc val el “vingui a la meva classe!” com proposta desqualificadora. ¿Té alguna importància per al lector saber què estava fent l’autor dies o setmanes enrere? Ja que algun lector s’ho pregunta li explicaré: divendres, a la meravellosa hora última del mati, estava amb 100 (cent) adolescents de 4rt d’ESO, d’una escola pública de la perifèria complicada, parlant d’un llibre, sense que passada la primera hora els adolescents volguessin marxar; la setmana anterior treballava les magnituds proporcionals a un grup de PFI a partir de l’alcohol que tenien els cubates que havien pres el cap de setmana. Podria no haver estat així i les raons, els criteris per parlar d’una altra escola serien els mateixos, encertats o no.

El debat és com encarar la complexitat d’educar els adolescents avui

Així que, si volem parlar de la profunda complexitat d’educar adolescents avui en l’escola academicista que ens imposen, deixem de costat la desqualificació per l’experiència o per la suposada distància. Em conformo amb parlar avui d’una de les velles qüestions de fons: si tot el problema són els subjectes o l’escola que ha de contribuir a educar-los.

En fugir del debat he pogut donar per bo que es tracta de discutir sobre la ineducabilitat d’alguns alumnes i sobre com una part d’ells no caben, no han d’estar a l’escola. Debat que porta implícit que la incompatibilitat entre l’escola i molts adolescents és una qüestió només dels adolescents. No cal acceptar cap llisó de pedagogia, didàctica o psicopedagogia per comprovar que el mateix alumne aguanta una escola i no una altra, una classe i no un altre, un profe i no un altre. Algunes escoles fabriquen conflictes i aguditzen problemes. D’altres creen climes en els que determinats conflictes no es produeixen i es canalitzen bona part de les tensions. Una llista de subjectes problemàtics no aporta res. Una llista de dificultats educatives condueix a cercar recursos i estils educatius per entomar-les. També amb els adolescents bronques es pot fer una altra escola. També l’escola genera adolescents bronques.

Fer un debat sobre les “tares” de l’alumnat no aporta cap llum educativa. A més, aconsegueix que el focus ja no es pugui posar en el professor. Així queda clar que res de la dificultat té a veure amb la seva professionalitat, el seu estil, les seves expectatives, la seva expertesa educativa. Hem de donar per bo que fer classe i explicar l’assignatura és el seu paper, que els alumnes ho han d’acceptar tant si volen com si no. Qui i com defineix la tasca d’un professor? Ja no parlo de les famílies o del barri que sembla que no són altra cosa que variables que distorsionen.

A vegades trobo col·legues que em responen que el seu paper és explicar el pronom feble, que per això han fet oposicions. Acceptaria que primer exigeixin que l’administració i la societat facin el favor d’aclarir-se sobre el que els demanem. Però el professor és un professional al servei de l’educació, un professional que mira de ser una veritable oportunitat educativa en la vida dels adolescents que apareixen a la seva aula. Molts i moltes això és el que fan, amb proximitat i rigor, posant-se contínuament al dia. D’altres, sembla que porten una vida de condemna a galeres, fustigats per adolescents insuportables.

¿Per què no puc demanar als companys i companyes educadors observar, escoltar, preguntar, acostar-se, generar desig de saber, descobrir les seves vides, connectar amb el seus interrogants, reduir en allò que es pugui els seus malestars, fer de l’escola un espai acollidor?

Molts i moltes ja ho fan, malgrat l’administració educativa

(… per uns dies, espero no tenir que parlar més del tema)

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Vender vidas adolescentes para contentar votantes adultos

El pasado 17 de abril, el “Coleixo de educadoras e educadores socials de Galizia” organizaba una jornada de debate sobre las modificaciones de la Ley de protección jurídica del menor (Encontro de Infancia e Educación Social: Implicacións no traballo cotián dos cambios lexislativos). Una de ellas afecta a las nuevas formas de internamiento cerrado para los adolescentes que ni delinquen ni tienen problemas de salud mental. A partir de sus reflexiones escribí este breve artículo (ARA. Criaturas 25.04.15) que ahora comparto traducido del catalán.

Al final de legislatura se aprueban bastantes normas escoba. Leyes innecesarias de mucho valor electoralmente simbólico. Además, son de complicado debate para una oposición que ya dedica su tiempo a tratar de conquistar el poder. Casi siempre afectan a personas sin posibilidad de protesta social o electoral. Lo acabamos de ver con las adolescentes y su derecho (acompañado) a decidir libremente sobre su maternidad. Pagan la prenda del juego político para que los ciudadanos adultos voten conservadoramente.

Sin embargo, otras normas similares a punto de aprobarse quedan mucho más escondidas. Sin mucho ruido (tanto sólo un pequeño debate sobre la competencia la tienen la Comunidades Autónomas) se discuten estos días en el Congreso dos leyes que modifican el sistema de protección de menores. Una de ellas vuelve a vender vidas adolescentes para contentar votantes adultos. Se trata de una ley, orgánica, destinada a crear y regular “Centros (cerrados) para menores con problemas de conducta”. Simbólicamente, el mensaje está claro: estén tranquilos, ahora ya podremos cerrar los adolescentes que no se traigan bien.

Resulta que un adolescente no puede ser privado de libertad si no ha cometido un delito significativo y si todavía no tiene 14 años. También está claro que el sistema de salud mental no acaba de saber qué hacer con los adolescentes y no tiene recursos adecuados para gestionar sus malestares, sus conductas complicadas. Desde el sistema de protección no se quiere aceptar que un menor no puede ser protegido a cualquier precio y sin ganarse su implicación. Además, muchos de los adolescentes protegidos son espacialmente difíciles porque necesitan pasar cuentas de vidas infantiles de abandono y maltrato. Pero, con independencia de pensar qué hacer, molestan y hay que encerrarlos.

La complejidad es alta. Aun así, los profesionales que hemos dedicado la vida a trabajar con adolescentes que sufren y hacen sufrir, que venimos de historias de destrucción como la de la heroína, sabemos que en la inmensa mayoría de situaciones no tiene ningún sentido encerrarlos. Sabemos que se trata de tener espacios residenciales abiertos con una alta capacidad de influencia educativa y terapéutica. Garantizar el acompañamiento permanente e intensivo en su propio medio. Y, además, construir una permanente dosis de paciencia social (de apoyo familiar y comunitario) para conseguir que, después de unos años, lleguen a formar parte de la comunidad.

! Estimados lectores, no voten a quienes vende el espejismo de su tranquilidad a cambio de vidas adolescentes!

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

DECÁLOGO PARA PREGUNTAR A LOS Y LAS ADOLESCENTES Y OBTENER RESPUESTAS ÚTILES

Una de las multiples derivas del drama educativo de esta semana (un adolescente que mata en la escuela) parece consistir en poner más alertas, en casa y en la escuela, por que parece ser que los adolescentes nos ocultan muchas cosas. A la angustia (¿como puedo descubrir a tiempo si mi hijo tiene alguna enfermedad mental?) se suman intentos de justificar la intromisión en sus vida (registar sus habitaciones, entra en sus recorridos por las webs, etc.). Un periodista (uno más esta semana!!) me acaba de preguntar: ¿Qué deben saber los padres? y ¿los profesores?. He pensado que a lo mejor era útil recuperar páginas del libro “Educar en la adolescencia. 9 Ideas clave”.

Buena parte del conocimiento de la realidad de los adolecentes con los que convivimos se puede adquirir simplemente con observar y escuchar. También, creando las condiciones para que hablen. Pero, de vez en cuando, hay que preguntar.

 

Los padres y madres se quejan de que sus hijos no hablan y de que tampoco obtienen gran cantidad de información preguntando. En un espacio educativo, en la escuela, cuando se trata de tener una sesión individual de trabajo personalizado, de seguimiento, de discusión sobre dificultades o conflictos, los “interrogatorios” de despacho se convierten en una secuencia de preguntas a las que siguen monosílabos, dejados caer con mayor menor desgana. Igualmente ocurre en los dispositivos de salud cuando el profesional, habituado a otros pacientes más dóciles, desgrana las preguntas previstas en un protocolo. El resultado: una sensación de no saber cómo llegar a saber y una gran duda sobre el valor de la información obtenida.

 

En alguna de las otras ideas clave de este libro se aborda la manera de construir circunstancias, entornos, contextos, en los que nos sea más fácil conocer al adolescente y conviene recordar que el método de entrevista de despacho, o de interrogatorio formal en casa, tiene siempre grandes dificultades y contradicciones. No obstante, cuando en diferentes momentos preguntamos para saber, conviene recordar algunos criterios como estos:

 

 

  1. Esperar el momento. Evitar preguntar cuando temen ser preguntados y reaccionaran negativamente o darán una respuesta preparada (todo buen adolescente que llega tarde a casa recorre el camino elaborando la “moto” que venderá a sus padres). Es mucho más fácil que expliquen algo cuando no parece haber problemas en el horizonte (cuando creían olvidado el conflicto, cuando no estamos buscando directamente si se droga, cuando las dificultades parecen ser agua pasada).

 

  1. No hacer más de “dos” preguntas seguidas (en casa, después de la ristra interrogativa sobre “de donde vienes”, “con quien estabas”, “qué hacías”, etc. el adolescente acaba preguntando si está en una comisaría). Las preguntas directas deben estar diluidas entre otros comentarios e intercambios de informaciones. Estamos juntos para “hablar” no para preguntarles. No siempre lo que quieren decir es lo que nos interesa saber, aunque debería interesarnos. No siempre están dispuestos a explicar lo que deseamos saber.

 

  1. Explicar algo, algo propio, entre medio. La adolescencia ha supuesto el final de la “minoría”. Para ellos y ellas “hablar” con las personas adultas comporta dar por supuesto un cierto diálogo en pie de igualdad. Se rompe la idea unidireccional del interrogatorio cuando se hace conocedor al adolescente de información singular, propia, relacionada con la vida que hemos de compartir (en casa, por ejemplo, es más fácil que nos hable de sus dificultades si nosotros, sin rollos extraños, les hacemos partícipes de algunas de nuestras dificultades laborales; en la escuela, podemos hablar sobre su implicación en un conflicto en la medida que le hacemos conocedor de nuestras dificultades para encontrar una respuesta adecuada; en una actuación de salud podemos hacer que aporte información clave si le explicamos nuestras dificultades para establecer un diagnóstico).

 

  1. Deducir, aunque sea de forma incompleta. No siempre es necesario preguntarles. Los adolescentes con la cara pagan. Sus rostros, sus actitudes, sus rebotes, sus silencios o sus discursos son una gran fuente de información (si se les mira y se les escucha). Hay que aprender a deducir. Deducir, no interpretar sesgadamente con calves psicopatológicas o de angustia avanzada (es fácil deducir cuánto han bebido a partir de cuánto dinero se pueden gastar; saber sobre sus amigos es más útil que preguntarle si usa drogas).

 

  1. Preguntar lo mismo pero de otro sujeto, de otros miembros del grupo, de otro grupo. Cualquiera que se relacione con adolescentes conoce cómo se refieren a otros (“el otro día, un amigo…”) cuando en realidad hablan de sí mismos. Es más fácil que acudan en grupo a hablar no se sabe de quién, que presentarse solos a hablar directamente de sí mismos. Se trata de aplicar en muchos momentos la misma técnica perifrástica suya. Interesarse por otros u otras situaciones para acabar sabiendo sobre ellos y ellas.

 

  1. En algunos momentos ser francos y expresar nuestra preocupación. Su tendencia a negar que ellos tengan algún problema se desmorona cuando han de hacer el ejercicio de “tranquilizarnos”, de darnos las explicaciones que nosotros les daríamos a ellos. El juego florentino, consciente en las dos partes, de las preguntas y respuestas se convierte en comunicación directa cuando se les deja clara la razón de por qué queremos saber, aceptando que a lo mejor estamos equivocados en nuestra preocupación y que no tienen por qué darnos explicaciones.

 

  1. No acusarlos. Aunque las dos partes sepamos claramente que el tema tiene que ver con ellos, comenzar por hacer que asuman su “culpabilidad” nos va cerrar todas las puertas de la información significativa sobre un hecho o una circunstancia personal. Cuando consideremos el tema de la responsabilidad ya entraré en el tema de las “excusas” (siempre tienen alguna), ahora, cuando se trata de saber actuar adecuadamente lo que pretendemos es que no se pongan el caparazón de la autodefensa.

 

  1. Dejarse engañar. Que quede claro que he escrito “dejarse”. Si nos engañan y no nos enteramos se trata de una incompetencia nuestra. Hay que permitir que nos expliquen relatos que sabemos inciertos o que están destinados a engañarnos. Pero, no es cuestión de dejarlos pasar sino de encontrar el momento para que perciban (no siempre para que lo reconozcan) que somos conscientes del engaño. Hay quien cree que en la educación no debe aceptarse la “mentira”. Ciertamente es un criterio general válido. Pero, con los adolecentes no se trata exactamente de “mentiras” sino de líos en medio de su vida liada, explicaciones contra la angustia, la confusión o el conflicto que les parecen salidas útiles. Lo importante es que descubran que no necesitan construir esos relatos para relacionarse con nosotros, que no les son útiles, que en un momento u otro intentaremos aclarar la situación aunque sólo sea para ayudarles a aclararse ellos mismos.

 

  1. Esperar para conocer más. No querer saberlo todo desde el primer momento. Ellos y ellas irán dejando caer parte de sus relatos en diferentes situaciones. Conocerlos suponer ir sumando observaciones, informaciones indirectas, respuestas directas. La suma progresiva de ese conocimiento nos permite, a menudo, evitarnos preguntas. Además, no se trata de saber de entrada sino de mantener el conocimiento de su realidad mientras continua su relación con nosotros (a veces, cuando adquirimos un conocimiento global de cómo son parecen haber cambiado).

 

  1. Guardar la confidencialidad. La información que facilita un adolescente siempre está circunscrita       a un pacto de ayuda, en unas determinadas circunstancias y con unos adultos concretos. Como norma general no debe divulgarse nunca fuera de ese contexto y el adolescente debe tener la seguridad total de que será así. Pero, ahora, me refiero a la confidencialidad “temporal” en nuestra relación con ellos y ellas. En momentos “más flojos” nos explican cosas que debemos guardar para aplicar adecuadamente en nuestra lógica educativa cotidiana, pero no debemos hacer uso a posteriori de esa información (cuando ante un nuevo riesgo nos dicen que controlan, no podemos recordarles que no es así porque, tiempo antes, nos explicaron angustiados una situación similar de descontrol; ellos sabe que lo sabemos pero no se lo recordamos sino que buscamos otros argumentos para que sean más consciente de sus debilidades)

PORTADA

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized