Tag Archives: Inseguretat ciutadana

Justificar errors policials amb errors mentals

A vegades, sembla que la historia torna. El 10 de juny, els mossos tornaven a fer una operació contra les “bandes llatines” amb la gran discreció d’avisar prèviament a les càmeres per filmar-ho en directe. Res de nou. No gastaré ni una paraula en descriure el que hi ha darrere d’operacions com ara aquesta ni de l’immens error que suposa, una vegada més, no tenir l’habilitat policial per establir adequadament la delicada línia que delimita els moviments grupals juvenils i l’activitat delictiva d’importància i no voler explicar-ho en positiu a la societat.

Escric tant sols perquè, superant els límits habituals del desconeixement de la realitat juvenil, del passat i del present, el Conseller Espadaler ha declarat que convertir fa uns anys els grups juvenils llatins en associacions culturals “va ser un error immens“. Valoració interessant en la que no inclou la supressió -amb l’arribada del seu govern- del grup de mossos molt expert i competent sobre el tema, ni la desaparició de tot el programa social i cultural que acompanyava la primera acció.

No tinc interès ni en el debat ni en que cap conseller em llegeixi. Estic convençut que Espadaler no ha vist cap de les desenes d’articles sobre “bandes” que, des de 1974, he escrit. Si torno al tema és simplement per reivindicar el que un grup de professionals diferents varem fer a partir de 2004: donar sortida humana, digna, ciutadana i eficaç a una dificultat social juvenil intensa.

Jo era, aleshores, l’Adjunt al Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants i vaig actuar de mitjancer a l’ombra amb les autoritats en el procés de sortida a la llum pública d’una part significativa de grups de joves catalans amb diverses connexions vitals llatines. I allò estava i podria continuar estant ben fet.

Per no abonar més la ignorància interessada he volgut simplement recuperar, en acabar aquells anys, vaig escriure al llibre “El lugar de la infancia”: Ahora la preocupación son las bandas“. Potser la lectura serà útil entre els nous professionals que eviten els estereotips criminalitzadors habituals entre algunes autoritats.

Mentre, obro el calaix i miro la medalla i l’estrella que els amics “latins” em van regalar. Va ser molt útil. Va ser un encert.

Un recuerdo para mentes conservadoras sobre la “legalización” de los Latin Kings

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Vender vidas adolescentes para contentar votantes adultos

El pasado 17 de abril, el “Coleixo de educadoras e educadores socials de Galizia” organizaba una jornada de debate sobre las modificaciones de la Ley de protección jurídica del menor (Encontro de Infancia e Educación Social: Implicacións no traballo cotián dos cambios lexislativos). Una de ellas afecta a las nuevas formas de internamiento cerrado para los adolescentes que ni delinquen ni tienen problemas de salud mental. A partir de sus reflexiones escribí este breve artículo (ARA. Criaturas 25.04.15) que ahora comparto traducido del catalán.

Al final de legislatura se aprueban bastantes normas escoba. Leyes innecesarias de mucho valor electoralmente simbólico. Además, son de complicado debate para una oposición que ya dedica su tiempo a tratar de conquistar el poder. Casi siempre afectan a personas sin posibilidad de protesta social o electoral. Lo acabamos de ver con las adolescentes y su derecho (acompañado) a decidir libremente sobre su maternidad. Pagan la prenda del juego político para que los ciudadanos adultos voten conservadoramente.

Sin embargo, otras normas similares a punto de aprobarse quedan mucho más escondidas. Sin mucho ruido (tanto sólo un pequeño debate sobre la competencia la tienen la Comunidades Autónomas) se discuten estos días en el Congreso dos leyes que modifican el sistema de protección de menores. Una de ellas vuelve a vender vidas adolescentes para contentar votantes adultos. Se trata de una ley, orgánica, destinada a crear y regular “Centros (cerrados) para menores con problemas de conducta”. Simbólicamente, el mensaje está claro: estén tranquilos, ahora ya podremos cerrar los adolescentes que no se traigan bien.

Resulta que un adolescente no puede ser privado de libertad si no ha cometido un delito significativo y si todavía no tiene 14 años. También está claro que el sistema de salud mental no acaba de saber qué hacer con los adolescentes y no tiene recursos adecuados para gestionar sus malestares, sus conductas complicadas. Desde el sistema de protección no se quiere aceptar que un menor no puede ser protegido a cualquier precio y sin ganarse su implicación. Además, muchos de los adolescentes protegidos son espacialmente difíciles porque necesitan pasar cuentas de vidas infantiles de abandono y maltrato. Pero, con independencia de pensar qué hacer, molestan y hay que encerrarlos.

La complejidad es alta. Aun así, los profesionales que hemos dedicado la vida a trabajar con adolescentes que sufren y hacen sufrir, que venimos de historias de destrucción como la de la heroína, sabemos que en la inmensa mayoría de situaciones no tiene ningún sentido encerrarlos. Sabemos que se trata de tener espacios residenciales abiertos con una alta capacidad de influencia educativa y terapéutica. Garantizar el acompañamiento permanente e intensivo en su propio medio. Y, además, construir una permanente dosis de paciencia social (de apoyo familiar y comunitario) para conseguir que, después de unos años, lleguen a formar parte de la comunidad.

! Estimados lectores, no voten a quienes vende el espejismo de su tranquilidad a cambio de vidas adolescentes!

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Eslògans 4: Permissivitat o sentit comú?

Ja s’ha acabat el temps de la permissivitat

El conseller Puig i l’alcalde Trias no paren de repetir-ho: davant de tots el mals que passen al carrer el que cal és suprimir la permissivitat que ens dominava fins aquest moment. Tant és el tipus de conducta que fa nosa. Poden ser els que venen sense autorització, les que venen el seu cos, els que es comporten d’una manera discrepant, qui contesta fent nosa la tranquil·litat prevista, qui es droga al carrer o qui es passa amb el seu “jolgorio” nocturn. Una vegada més tenen un eslògan que ho soluciona tot, tot i sabent (perquè ho saben) que no resol res.

Però, seguim amb el govern dels eslògans i va calant en la ciutadania la duresa de les relacions. Venen solucions que creen problemes i tots plegats acabem pensant que són possibles, que abans vivien en un permanent descontrol.

Sota la seva paraula “permissivitat” s’amaga el rebuig a la sensatesa i al aprendre a viure en la complexitat. Cap de les dificultats de convivència que diuen combatre és senzilla, té una explicació unívoca, pot rebre una única resposta. En termes d’humanitat i convivència la resposta simple, uniforme i dura, no serveix, fonamentalment per que la realitat a la que vol respondre és complexa i canviant.

La sensatesa ve a dir, en primer lloc, que les respostes no poden crear més problema que el que pretenen resoldre. Per això, per exemple, al sistema penal s’intenta aplicar el principi d’oportunitat. Es a dir, a vegades, és més útil esperar o fer intervenir altres recursos que no siguin la policia, els jutges o les presons. Es tan senzill com no donar pa per crear gana demà.

També confonen permissivitat amb flexibilitat. No volen pensar que no sempre ni amb tothom cal respondre igual. A la gent implicada li traspassen duresa sense cap bri de tolerància. A les persones que pateixen el malestar d’algunes d’aquestes conductes es neguen a explicar-les  que existeix una diferencia entre deixar que es consolidi i ampliï el malestar del carrer i gestionar conjuntament els peatges de la nostra societat en un nivell tolerable. Obliden les persones que hi ha darrere de tot plegat. Sumien amb l’uniformitat i amb la seva tranquil·litat. No es tracta de construir falsa pau sinó de fer, de maneres diverses, la convivència.

Deixa un comentari

Filed under Inseguretat ciutadana, Política Social, Valors