Tag Archives: Valors

Justificar errors policials amb errors mentals

A vegades, sembla que la historia torna. El 10 de juny, els mossos tornaven a fer una operació contra les “bandes llatines” amb la gran discreció d’avisar prèviament a les càmeres per filmar-ho en directe. Res de nou. No gastaré ni una paraula en descriure el que hi ha darrere d’operacions com ara aquesta ni de l’immens error que suposa, una vegada més, no tenir l’habilitat policial per establir adequadament la delicada línia que delimita els moviments grupals juvenils i l’activitat delictiva d’importància i no voler explicar-ho en positiu a la societat.

Escric tant sols perquè, superant els límits habituals del desconeixement de la realitat juvenil, del passat i del present, el Conseller Espadaler ha declarat que convertir fa uns anys els grups juvenils llatins en associacions culturals “va ser un error immens“. Valoració interessant en la que no inclou la supressió -amb l’arribada del seu govern- del grup de mossos molt expert i competent sobre el tema, ni la desaparició de tot el programa social i cultural que acompanyava la primera acció.

No tinc interès ni en el debat ni en que cap conseller em llegeixi. Estic convençut que Espadaler no ha vist cap de les desenes d’articles sobre “bandes” que, des de 1974, he escrit. Si torno al tema és simplement per reivindicar el que un grup de professionals diferents varem fer a partir de 2004: donar sortida humana, digna, ciutadana i eficaç a una dificultat social juvenil intensa.

Jo era, aleshores, l’Adjunt al Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants i vaig actuar de mitjancer a l’ombra amb les autoritats en el procés de sortida a la llum pública d’una part significativa de grups de joves catalans amb diverses connexions vitals llatines. I allò estava i podria continuar estant ben fet.

Per no abonar més la ignorància interessada he volgut simplement recuperar, en acabar aquells anys, vaig escriure al llibre “El lugar de la infancia”: Ahora la preocupación son las bandas“. Potser la lectura serà útil entre els nous professionals que eviten els estereotips criminalitzadors habituals entre algunes autoritats.

Mentre, obro el calaix i miro la medalla i l’estrella que els amics “latins” em van regalar. Va ser molt útil. Va ser un encert.

Un recuerdo para mentes conservadoras sobre la “legalización” de los Latin Kings

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

LA BENEFICÈNCIA PEDAGÒGICA I ELS “ANTIDEURES”

Per una mena de coincidència astral el llibre “Cal fer deures? Mares i pares que ajuden a aprendre“, que vaig escriure per a l’Editorial EUMO, ha vist la llum quan diferents estudis tornaven a recordar que les desigualtats socials de les famílies aguditzen les diferències de resultats escolars. Els treballs economicistes de l’OCDE i els compromesos de la Fundació Jaume Bofill, ens han recordat que els deures compliquen la vida acadèmica d’aquella part de l’alumnat que, per raons socioeconòmiques, no té un família disposada per ajudar-lo. Ras i curt, deien: els deures esdevenen una font més de desigualtats escolars.

Les males notes d’un altre no són problema meu

Puc fer servir aquest argument a favor en la lluita per suprimir-los i, de passada, vendre el llibre? Un amic jove amb fills a primària, compromès amb la seva escola, em comentava aquest dies la reacció d’alguns pares davant la informació: “a mi que m’importa? els meus no tenen aquest problema, han de continuar fent deures”. En tot cas, si tenien alguna sensibilitat social potser acceptaven que s’hauria de pensar en ajudar els altres infants.

No m’esperava, però, trobar similars reaccions entre les escoles concertades cristianes. Tanmateix, el seu màxim responsable participava en el debat públic i recuperava d’un dels seus articles aquest paràgraf:

“Certament hi ha famílies que, per les seves condicions materials, socials i culturals, poden tenir també dificultats per exercir aquest rol. Ho admeto. El que més m’irrita dels “antideures” és l’alternativa que proposen a aquesta situació. Si hi ha famílies que tenen més dificultats per ajudar el fills, la solució igualitària és… eliminar els deures! Igualar per baix! Tots iguals… ni que sigui a costa de quedar tots ximples!”

Qui ho havia de dir! Ara resulta que els qui creiem que els ciutadans i ciutadanes pobres tenen els mateixos drets que nosaltres, allò que veritablement volem és que els rics es tornin pobres de tot (“ximples” no, perquè jo no crec que els pobres siguin ximples).

En una versió més suau: el rendiment escolar dels que funcionen bé sembla que no té res a veure amb el rendiment dels que tenen dificultats per culpa de la seva família (més enllà que el pugi distorsionar en conviure a l’aula). Com que el tema dels deures m’acompanya inevitablement aquests dies vaig descobrir, amb horror, que el pitjor que podia fer era demanar la seva supressió per solidaritat educativa i que tots plegats ens havien de protegir de la beneficència escolar, de la pedagogia per a pobres que tenen algunes escoles que es diuen solidaries.

El conservadorisme dominant, que ens pren les paraules, està aconseguint també situar els debats educatius en el territori que vol. Així, l’escola no pot deixar de ser veritablement escola, no ha de canviar, menys encara per raons de desigualtats socials i familiars. No pensava que el tema deures donaria per tant. Només he escrit un llibre que invita pares i mares a pensar en els seus fills i filles i en l’escola que avui necessiten.

A totes les classes hi ha “classes”

Perquè les desigualats socials familiars segueixen impactant en els resultats de l’escola? Primer de tot cal recordar que les cultures de l’escola segueixen sent cultures de classe (si, de classe social) i uns alumnes es troben reflectits en ella i d’altres no. No és tant simple com afirmar que unes o altres famílies puguin o no ajudar a fer deures. Els kilòmetres de distància entre l’escola i el món familiar dels infants segueixen determinant la implicació de l’alumne i de la seva família en la tasca d’aprendre. Han pensat aquestes escoles o aquestes famílies, amb solidaritat formal de beneficència, en si un pare semianalfabet pot anar a la classe a explicar com creixen les carxofes o per què funciona l’aire condicionat? Estan disposades a que entendre l’experiència d’aquest pare formi part de la nota de la setmana de tothom?

No es tracta que les famílies pobres no puguin o no vulguin ajudar a fer deures. És que l’escola d’aquests deures no ha fet un lloc per les formes d’entendre la vida de les famílies pobres. Al llibre explico l’exemple d’una nena, amb família de la comunitat gitana, que porta el caixó de música a l’escola i com són les mirades que rep per part de famílies i mestres.

Una escola que tampoc serveix per als que tenen una família que ajuda

Tanmateix, no pretenc dedicar-me a recordar les velles (de total actualitat) teories de la reproducció social i l’escola. He d’insistir en que els dures que majoritàriament pateixen infants i pares, tenen a veure amb una escola que no és la que els infants (amb famílies de tota mena de situació social) necessiten avui. De cap manera es pot afirmar que els deures són bons, donat que existeix un grup d’alumnes que ells suporten bé (o les seves famílies els ajuden a suportar-los) i son capaços de portar-los fets cada dia a classe. Bona part dels deures són l’exemple paradigmàtic d’una escola que té molt poc a veure amb com s’ensenya, s’aprèn i s’educa en el món actual.

En un debat virtual d’aquests dies es preguntava: com han de ser els deures en la societat informacional del 2.0? Potser la resposta de l’escola institució arribarà quan estiguem en el 5.0. Tot i així, podríem dir que els “deures” servirien si son una part més de la recerca i la reflexió en connexió, si es fan en xarxa, si és un treball compartit, si les “pantalles” de la vida i els seus descobriments serveixen a l’endemà a l’escola, si poden ensenyar un altre, si poden aprendre de les solucions que troba el company, si són de l’escola, globalitzats i no d’una assignatura i de les manies de cada mestre, etc.. A més, no seria sobre considerar els altres temps educatius: jugar, avorrir-se, empipar el pares, estar al carrer, etc… Els rics, els que tenen família, no necessiten també aquesta escola? No es tracta de demanar cap solidaritat pedagògica sinó d’oferir el més pur egoisme escolar: que els teus fills i filles tinguin l’escola que veritablement necessiten avui, en la que no tenen sentit els deures actuals.

No és una bona escola la que no té pensat com ajudar quan apareixen les dificultats

Podríem parlar també de com es construeixen les dificultats escolars, o de com ha de tenir-les en compte l’escola, del paper que els deures tenen en el seu agreujament o en la seva consolidació. Seria tema per moltes noves entrades d’aquest bloc, per escriure un altre llibre. Ara, tant sols vull recordar a les famílies i a les escoles que no volen “males companyies” o passen de preocupar-se de les famílies amb dificultats, que tothom es troba un dia o altre en el mateix camí.

La interacció entre els processos vitals i els processos escolars sempre té moments de crisi. La vida a l’escola és vida de grup, aprenentatge per interacció, batalla entre els diferents desitjos, felicitats i malestars. Al llibre recordo que no és possible pensar en com fer una bona escola sense pensar com s’atenen les diferents crisis i dificultats que presenta la vida de qualsevol infant, els conflictes amb l’aprenentatge que en diferents moments apareixeran. L’escola de tots és la que pensa com acollir les dificultats de tots abans que s’arribin a produir.

¿En quina categoria deu col•locar el responsable de les escoles concertades cristianes la família trencada o reconstituïda, amb recursos i amb climes de tensió, que no ajuda a fer els deures que les seves escoles posen i defensen? ¿Realment no es poden considerar les diferents realitats dels infants a casa seva perquè això significaria unificar a la baixa els aprenentatges de rics i pobres?

invitacio

1 comentari

Filed under Uncategorized

ESLÒGANS 1: VALORS FORTS O VALORS DELS FORTS?

El diumenge van triomfar a Catalunya els valors forts

Cada dia, després d’unes pàgines de literatura que em vacunen contra la irracionalitat, acabo mirant diaris i descobrint titulars que o augmenten la meva irritació o em descobreixen que, malgrat tot, la gent amb humanitat existeix. En el discurs polític, que aquest dies omple moltes pàgines, dia si dia no apareix un eslògan, una etiqueta teòrica, que poc a poc fa el seu recorregut i acaba fent-se servir com a expressió correcta i com a idea coherent per descriure la realitat.

La d’avui, per variar, surt del President Mas. Resulta que, segons el o qui escriu els seus discursos, a les eleccions han triomfat els “valors forts”. En lloc descriu quins són aquests i quin és el seu contingut, però ja estan aquí i res tenen a veure amb els “valors febles”.

Com que a la meva actual fase professional de reflexió irritada he assumit un cert compromís de contestar eslògans, avui podem pensar en veu alta (res de silencis porucs) sobre aquesta fortalesa que rebutja la feblesa. Intueixo que quan parlen de fortalesa volen dir poder: cal preservar i defensar els valors del poder. Si manen, volen deixar clar que el que ells pensem és el millor, per a tothom. Simplement cal aconseguir que tothom cregui que són els seus valors. Res de nou: els valors han d’estar, com sempre, al servei de la conservació de l’ordre social establert. Valors forts vol dir valors de les classes socials fortes.
Tanmateix, sembla que no parlen de valors sinó de tradicions. Son forts els suposats valors de sempre. Son fràgils els que arriben ara, amb la societat canviant, els que arriben de la mà d’altres que no són dels nostres. Sembla la fortalesa de qui s’enroca per a no tenir que canviar malgrat el món canviï. Sembla que parlen de dogmes, de valors que no es discuteixen, que no permeten pensar i dubtar. No ho diuen, però volen subjectes, ciutadanes i ciutadans (?), que combreguin, que s’adhereixin.

Algunes i alguns defensem els valors i eduquem en valors però ens irrita que algú que es deu al poder els classifiqui, no se sap amb quina vara de mesurar. La fortalesa dels valors té a veure amb la seva capacitat d’humanitzar, d’ajudar al feble, de compartir a partir del dubte, de construir-se i renovar-se a partir de la interacció. La fortalesa té a veure amb la seva capacitat d’ajudar a crear societats diferents, sempre més justes.

Deixa un comentari

Filed under Política Social, Valors