El blog se ha mudado a www.jaumefunes.com

Totes les publicacions han quedat integrades a la pàgina web

Todas las publicaciones hanquedado integradas en la página web 

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Educar adolescents … sense perdre la calma

La setmana vinent arriba a les llibreries una petita bíblia adolescent. Velles i noves reflexions sobre aquest personatge atret per mons que desconeix, que s’endinsa en les diferents selves d’una nova vida amb la curiositat i l’angoixa del descobridor, cofoi del seu control, insegur perquè no té cap mapa. Però que, també, té darrere seu una munió d’adults porucs que només pensen a dir «vigila», «per aquí no», «espera», «compte amb el perill», «no val la pena arriscar-se»…

 

Aquest és el guió que les ordena i que espero us creï curiositat lectora:

 

Exploradors reprimits entre adults controladors i passotes

  1. Una qüestió́ de mirades. Com són i com els veiem
  2. Pensar la vida. Filosofia per a adolescents
  3. I per què no arriscar-se?
  4. De l’amor, el sexe i altres apassionaments
  5. Ser igual i ser diferent, però̀ ser
  6. En comunió́ virtual permanent
  7. Una escola inevitable, força insuportable
  8. Embogir d’adolescència
  9. Ciutadans i ciutadanes autònoms i responsables
  10. Un món adult irracional. Política per a adolescents
  11. Les autoritats i els enemics adolescents

 

Tot comença amb les mirades i acaba amb una pedagogia elemental per controladors i policies. Espero sigui útil a les persones adultes, proporcionalment desesperades, que somnien a fer possible que esdevinguin persones i ciutadans raonablement feliços, crítics i compromesos.

educar-adol-index

educar_adolescents

Deixa un comentari

Filed under Adolescència, Educació, Infància, Justícia de menors, Pantallas, Política educativa, Uncategorized

SON TIEMPOS PARA LA JUSTICIA Y PARA MIRAR LA REALIDAD CON LOS OJOS DE LA INFANCIA

A lo largo del curso 2015-2016 pude compartir la experiencia reflexiva del proyecto “La pobreza con los ojos de la infancia”. Fue un encuentro periódico de medio centenar de profesionales que se ocupan de la infancia tratando de construir un nuevo discurso sobre los impactos que el empobrecimiento familiar provoca en sus vidas. Pero también una reflexión sobre la huella derivada del empobrecimiento que los recortes han producido en los recursos de atención a la infancia, así como sobre el daño que añadimos a sus vidas con nuestras respuestas poco pensadas.

 

Los niños y niñas, los adolescentes, tienen que sufrir los empobrecimientos familiares y, a la vez, las respuestas de adultos que no miran y no escuchan, que incorporan sufrimientos a vidas que sufren. Hoy, cuando sea hace público el informe de Cruz Roja “Lo que dicen los niños y las niñas” (que viven en entornos familiares de pobreza) he pensado que podía ser útil hacer un resumen de la treintena de documentos (  Documentos para el debate) que nacieron de los encuentros. Son ideas para mantener el debate y para no resignarse ni con las interpretaciones clásicas ni con las actuaciones benefactoras dominantes.

 

Son ocho ideas clave resumidas con el deseo que –acabadas las campañas electorales (¿?)– nuestros responsables políticos hagan suyas algunas de las reflexiones compartidas.

Para pensar y actuar hay que tener presente que:

  1. Las respuestas a la pobreza olvidan a menudo la perspectiva de los niños y adolescentes. Los niños no son pobres, sufren la pobreza de sus adultos en una sociedad desigual difícil de explicar y justificar. Los impactos sobre su desarrollo, las posibilidades de aprender o de convivir, las experiencias infantiles negadas no siempre son las que nosotros destacamos. A veces miramos de ayudarlos sin descubrir sus miradas, sin respetar su condición de ciudadanos con derechos.

 

  1. Las familias pobres no son incompetentes. Necesitan ayuda cuando la pobreza crea impotencia educativa. Los niños tienen su vida en las manos de otros, dependen de los adultos que tienen que atenderlos. Ocuparse de sus familias es garantizar su derecho a importar alguien, disponer de los afectos y estímulos de sus adultos. Ayudamos porque la pobreza priva a menudo del hogar, niega el tiempo para hacer de padre o madre, puede hacer más frágiles las relaciones, enrarecer el clima emocional, hace difícil a una familia hacer de familia.

 

  1. La pobreza compromete la educabilidad. La escuela siempre necesita la comunidad. Muchos chicos y chicas que sufren la pobreza van a escuelas empobrecidas. La pobreza agudiza la segregación escolar, reproduce la desigualdad de resultados en función de los orígenes sociales, priva los alumnos de buena parte del contexto que hace posible aprender. Una escuela en positivo para los chicos y chicas que viven bajo pobreza es aquella que continúa siendo una zona de confort y un contexto educativo compartido con la comunidad.

 

  1. Tos los niños aprenden jugando. La pobreza no puede privar de ser feliz participando. Para entender el mundo hay que jugar, formar parte de una diversidad de grupos, convivir, poder ser escuchado, aportar ideas, decidir. Cuando la familia empobrece pierde la capacidad de consumo, se reducen las relaciones, vuelve la calle, quizás entretienen sólo las pantallas. Los tiempos de educación en el ocio, de experimentación en el territorio, de diversión y felicidad entre iguales tienen que estar tan garantizados como los tiempos escolares.

 

  1. Dedicarse a sobrevivir genera malestares. Acompañar no es curar ni generar conformidad. La pobreza monetaria genera otros empobrecimientos. En adultos y niños, puede alterar la serenidad vital, generar un tipo de estrés permanente, romper vínculos, introducir nuevas vulnerabilidades; al menos produce malestares, dificultades y conflictos que necesitan ser escuchados, compensados, acompañados. En ausencia de respuestas los niños pueden ser hiperdiagnosticados, tratados en lugar de ayudados a gestionar su mundo pobre.

 

  1. Las respuestas tienen que producir una vivencia de “normalidad”. Para un niño esta vivencia está especialmente asociada a la cotidianidad, a aquello que va sucediendo cada día y le permite tener experiencias vitales significativas similares a las de sus compañeros. Igualmente, las experiencias extrañas, los sufrimientos, serán vividos dentro de la normalidad si puede encontrar explicaciones (si los adultos con sus atenciones le ayudan a encontrarlas). Se convierten en maltrato, en sufrimiento excesivo si aparecen como absurdas, inexplicables, desequilibradores, generadoras de caos. “Normalizar” con la respuesta significa que, cuando un niño necesita ayuda, no lo obligamos primero a reconocer que tiene problemas o que forma parte de una categoría de sujetos con dificultades singulares.

 

  1. Antes de la crisis económica los contextos básicos en los cuales se desarrolla la vida de un niño ya estaban inmersos en profundos cambios, en diversidad de crisis. Ya teníamos dudas e incertidumbres sobre qué había que hacer, como teníamos que actuar. Las pobrezas han provocado que se hagan más evidentes, que ocupen el primer plan y tengan que ser abordadas. También tenemos que pararnos a pensar cómo actúa la crisis de la pobreza dentro de las otras crisis. Qué efecto provoca la pobreza en una escuela que ya no funcionaba, que aporta a la fragilidad de un clima familiar la inestabilidad económica, como se modifica una patología o cómo anula los efectos de determinadas intervenciones y tratamientos. La pobreza es a veces el detonador, la gota que hace derramar el vaso en una vida fragmentada y compleja.

 

  1. La pobreza actual está obligando a repensar aspectos básicos de las profesiones de ayuda, del trabajo socioeducativo, del acompañamiento terapéutico, de la educación. Pero estas ya estaban en crisis, obligadas a adaptarse a una sociedad compleja, aceleradamente cambiante, profundamente mestiza. La pobreza se produce en medio de otras muchas paradojas que obligan a apoyar a profesionales inmersos en grandes desconciertos. La pobreza actual nos recuerda que no valen las respuestas prefabricadas, que son tiempos sociales para innovar.

 

Parece bastante evidente que esta sociedad no se volverá con facilidad más justa a pesar de ser el primer cambio necesario para luchar contra la pobreza. Pero, al menos, nos tendríamos que proponer algún objetivo de equidad y reducir algunos grados la desigualdad. En realidad, la pobreza nos resulta más insoportable porque la explotación excesiva es demasiado evidente. La despreocupación por la infancia es la primera expresión de una sociedad que tiene demasiados ciudadanos esclavos de la supervivencia. La batalla mínima es garantizar un conjunto de oportunidades básicas a todos los niños, garantizar su derecho a tener infancia.

 

Deixa un comentari

Filed under Educació, Pobresa, Política Social, Valors

Los deberes, como la escuela del pasado, se resisten a desaparecer

Cuando en la primavera de 2015 veía la luz la versión catalana de este libro, no imaginaba que nacía para zambullirse en una controversia renovada. Lo escribí pensando en aprovechar la tensión familiar por culpa de los deberes, para aportar algo de sensatez y provocación al imprescindible debate sobre la escuela que necesitamos hoy, algo que padres y madres solemos dejar a un lado. No esperaba mucha guerra, pero, al menos en los medios de comunicación, han sido meses de una discusión imprevista (de la cual me alegro), en los que con frecuencia el árbol de los deberes ocultaba la escuela de la que yo quería hablar.

Entre los sucesos mediáticos de entonces, me gustaría destacar tres. Justo cuando llegó a las librerías, la OCDE hizo público uno de sus informes educativos según el cual España es uno de los países con más deberes. Señalaba, además, que los deberes agravaban las desigualdades sociales y las diferencias de resultados escolares, al hacer depender parte del éxito escolar  de que dispongan de ayuda familiar positiva. Ante esos datos, algunas de las primeras reacciones con las que tuve que lidiar fueron las de familias «buenas» y los colegios «buenos» que acusaban a los «antideberes» de negarles el derecho a tenerlos. Al parecer, existe un sector significativo de las escuelas y las familias que consideran los deberes de siempre un buen indicador de calidad. Todavía recuerdo que el conductor de un programa de radio de gran audiencia me dijo que los deberes habían sido una tortura en su historia escolar, pero que, gracias a ellos, había llegado a ser un periodista importante.

Cuando se acababa el curso, comenzó a tener gran impacto —aún lo tiene— el video «Los deberes justos» (El experimento sobre los horarios laborales), impulsado por una madre, Eva Bailén, que refleja que la vida de un escolar puede llegar a no diferir demasiado de la de un alto ejecutivo explotado por su empresa. Cuando lo comenté, más de uno me contestó tachándolo de exageración demagógica. Creo que al menos ha servido para recordar que es muy posible que nuestras propuestas de aprendizaje estén dejando a los hijos sin infancia. Habíamos olvidado que los ciudadanos niños y niñas tienen sus tiempos y sus necesidades, diferentes de nuestras imposiciones y nuestros ritmos de vida.

Con el verano llegó otra experiencia viral. El profesor italiano Cesare Catá propuso a sus alumnos como deberes de verano mirar el mar, pasear, utilizar las palabras aprendidas en el curso, leer, escribir un diario, bailar a la salida del sol, ir al cine, soñar… También hube de responder a quien lo consideraba una propuesta cursi trasnochada o una poética de la educación para la tontería, pero sirvió para recordar que solo se aprende después de haber sentido el deseo de saber, que aprender tiene que ver también con soñar o con descubrir la felicidad y que los deberes no pueden ser otra cosa que propuestas para que la vida sea aprendizaje y el aprendizaje tenga que ver con la vida.

Espero que esta nueva versión (en la que he corregido errores y he ajustado matices del primer texto) siga sirviendo para alimentar el debate sobre la educación, la escuela, los padres y las madres y… los deberes.

Prólogo del libro “HARTOS DE LOS DEBERES DE NUESTROS HIJOS”. A punto de llegar a las librerías.

 

Hartos_de_los_deberes_BO (1)

Deixa un comentari

Filed under Educació, Infància, Política educativa, Política Social

ADIEU MES AMIS. Jo no se pintar l’horitzó blau amb el blanc i el negre

Ja he votat. Escric sense saber els resultats, tot i que ara mateix no m’importen gaire. Passi el que passi se que soc un perdedor. Sempre he estat a la perifèria i seguiré en ella. Escric perquè porto masses setmanes en silenci i vindran unes quantes en les que, per no patir, serà millor continuar callat. Ara ja no ajudo electoralment a ningú i, com a psicòleg raonable, se que si em descarrego una mica ho podré suportar millor. I això és el que ara faig: parlar amb el meu bloc i deixar que algú s’ho miri.

Adéu amics. Amics que fins ara compartíem la complexitat, eren d’esquerres, -sí, d’esquerres- miràvem el futur i no el passat, pensàvem que primer eren les persones, creiem en la comunitat. Amics que tot i així votaven diferent, fèiem valoracions de la realitat política no sempre coincidents. Amics per als que la complexitat també incloïa la qüestió nacional, com un element més, mai el primer ni el vertebrador de tots els altres. Amics que defensaven també la independència i d’altres com jo que, dedicat a l’adolescència, sempre posa davant la seva paraula habitual: “depèn”.

Tot ha canviat i us he dir adéu. Heu posat el rostre i la paraula per una opció col•lectiva (no només política) que ja no té res a veure amb la diversitat que ens unia. Una part de vosaltres esteu “Junts“. Ara, per vosaltres la pàtria pot amb tot, tot pot esperar, qualsevol amistat -per molt inconfessable que sigui- passa a ser raonable si suma per fer país. Ara, tot passa a ser SI o No, amb mi o contra mi, o ets del meus o formes part d’una tribu menystenible. Jo encara pinto amb molts colors i no se com es pot fer el blau de l’horitzó amb blanc i negre.

Us havia comentat que seria capaç de votar independència si em treien unes quantes banderes. Però vosaltres us sentiu cofois envoltats de milers. Com m’acaba de dir el net de 6 anys: perquè voleu tantes banderes? perquè no feu una per tots amb la bola del món? Jo vinc, com molts de vosaltres, d’estudiar la historia oblidada del moviment obrer i a vosaltres ara us fa feliços 300 anys del 1714, la historia us convoca. Ho celebreu amb qui ha tret del nomenclàtor de Barcelona el petit carrer que recordava la vaga de La Canadenca.

Cap pàtria ordenarà la meva vida i desitjaria que la de cap persona. Em conformo amb el barri i amb sentir-me bé arreu, tenir moltes identitats, construir una cultura compartida. No crec que per organitzar la nostra vida col•lectiva necessitem “seleccions” de cap mena.

Si. Ja se que les burrades permanents de l’altra banda són una meravellosa coartada per situar-se en el bàndol contrari. Teniu tots els arguments per estar en contra. Però el defectes de l’adversari no ens fan virtuosos. Sempre hem compartit el sentit crític però ara no dieu res, per exemple, de la manipulació insuportable de TV3. Us sumeu a la justificació del tot si val perquè TV1 és el NODO. Però és que jo no la miro. Jo miro la nostra, la d’aquí i ja vaig tenir prou fem de periodista en temps del franquisme.

Teniu una gran fe en que convertireu en bons governats als vostres representants només per les bones amistats que heu posat al seu costat. Avui, si la vostra fe es fa realitat, ja tot serà diferent i qui es va carregar les lleis de vivenda progressistes impedirà desnonaments. Qui és amic de bancs i gran empreses governarà pels febles. Fareu un nou país amb els que vosaltres heu definit sempre com a explotadors. L’última frase que vaig sentir d’en Romeva era que, com a “Junts” no n’hi havia acord sobre l’escola, aquesta podia espera dos cursos (a la construcció de la independència) per decidir què cal fer. Em resulta impossible entendre les vostres noves amistats, llevat que veritablement estigueu units per aquest nou destí nacional que tot ho canvia i que jo no sento ni vull sentir.

No us consideraré “ex” amics sinó belles amistats d’una altra època, d’un estiu que va ser intens. Ja us han fet servir prou com a “EX”. Per què heu posat la vostra imatge sota aquest rètol (ex-esquerrà) que fa referència a la nostra experiència d’esquerres compartida? No era més noble dir tant sols “ara no estic amb ells”? També d’aquest passat comú s’han d’apropiar per fer veure que el procés és de tots?

Mai havia imaginat que tornaria a sentir-me com el jove xarnego al que, els anys 60, els “de Cornellà de sempre” recordaven que era de “la Satélite”. He tingut que sentir una vegada més que Catalunya sempre ha estat integradora, quan jo fa anys que m’havia convençut de que la Catalunya actual l’havíem fet entre tots, també era el producte de la implicació, l’acció i suor de molta gent dels meus barris. Catalunya no és el producte de cap integració sinó el resultat de la construcció activament integradora de molta gent profundament diversa, no sempre tractada amb els mateixos drets. També a això he de renunciar?

Algú de vosaltres, abans de començar la campanya m’enviava un missatge dient-me que amb independència de si les meves arrels eren aragoneses podia formar part del nou país. També havia arribat a creure que el lloc en el que a un el fan nàixer és una característica tant secundaria que no val la pena ni recordar-la. Suposo que no llegiu ja a Bauman però, en temps de modernitat líquida, si no volem “surfejar” per la vida el que cal no és arrelar, recórrer a velles i segures arrels. Jo treballo per construir seguretats successives, en mig de la capacitat per canviar. Les nostres vides van “ancorant” en petits ports segurs, sabent que periòdicament hauran de llevar ancores i cercar un nou recer.

Un ha de saber perdre, apartar-se quan el vent gloriós bufa en una altra direcció. Ha de saber tornar allà on ha estat útil. Adéu amics. Aquesta historia ja no va amb mi. Toca fer silenci. No oblideu, però, que el vostre món no és el món de tothom. Segueixo tractant de construir amb d’altres persones sentits per a les nostres vides, mirant de reduir els seus patiments. Adéu.

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Justificar errors policials amb errors mentals

A vegades, sembla que la historia torna. El 10 de juny, els mossos tornaven a fer una operació contra les “bandes llatines” amb la gran discreció d’avisar prèviament a les càmeres per filmar-ho en directe. Res de nou. No gastaré ni una paraula en descriure el que hi ha darrere d’operacions com ara aquesta ni de l’immens error que suposa, una vegada més, no tenir l’habilitat policial per establir adequadament la delicada línia que delimita els moviments grupals juvenils i l’activitat delictiva d’importància i no voler explicar-ho en positiu a la societat.

Escric tant sols perquè, superant els límits habituals del desconeixement de la realitat juvenil, del passat i del present, el Conseller Espadaler ha declarat que convertir fa uns anys els grups juvenils llatins en associacions culturals “va ser un error immens“. Valoració interessant en la que no inclou la supressió -amb l’arribada del seu govern- del grup de mossos molt expert i competent sobre el tema, ni la desaparició de tot el programa social i cultural que acompanyava la primera acció.

No tinc interès ni en el debat ni en que cap conseller em llegeixi. Estic convençut que Espadaler no ha vist cap de les desenes d’articles sobre “bandes” que, des de 1974, he escrit. Si torno al tema és simplement per reivindicar el que un grup de professionals diferents varem fer a partir de 2004: donar sortida humana, digna, ciutadana i eficaç a una dificultat social juvenil intensa.

Jo era, aleshores, l’Adjunt al Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants i vaig actuar de mitjancer a l’ombra amb les autoritats en el procés de sortida a la llum pública d’una part significativa de grups de joves catalans amb diverses connexions vitals llatines. I allò estava i podria continuar estant ben fet.

Per no abonar més la ignorància interessada he volgut simplement recuperar, en acabar aquells anys, vaig escriure al llibre “El lugar de la infancia”: Ahora la preocupación son las bandas“. Potser la lectura serà útil entre els nous professionals que eviten els estereotips criminalitzadors habituals entre algunes autoritats.

Mentre, obro el calaix i miro la medalla i l’estrella que els amics “latins” em van regalar. Va ser molt útil. Va ser un encert.

Un recuerdo para mentes conservadoras sobre la “legalización” de los Latin Kings

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Viure i fer escola en clau de problema

Quan un adolescent mata a l’escola la perplexitat i el dolor expliquen perfectament que les reaccions i les anàlisis no siguin les correctes. Uns i altres hem fet el que hem pogut aquests dies. Però, passats un dies, rebia del diari ARA l’encàrrec d’escriure un article paral·lel i diferent al que el meu company de columna al suplement “Criatures”, en Xavi Gual, havia enviat a la redacció (tot dos articles a http://jaumefunes.com/system/files/Sobren%20adolescents.pdf ) i no podia fugir d’estudi. Sé perfectament que tots dos tenim lectors i lectores diferents, especialment contraposats, i la meva discrepància pedagògica i educativa amb bona part del que diu a la seva columna “Al sortir de l’escola” és habitualment intensa, però mai la poso per escrit. Aquesta vegada, tampoc volia fer cap cara a cara, així que vaig optar per no contestar el que deia i parlar d’allò que fan profes i escoles que, tenint el mateix alumnat que el a la classe, aconsegueixen mantenir veritables propostes educatives acollidores.

Però, quan fuges del debat caus en un parany. Mirada la pàgina publicada al diari sembla que un veu una cara real i, l’altre, se la inventa. Que un parla de realitat i l’altre de desitjos. Que el infern és infern malgrat les bones voluntats. Que un és profe currante i l’altra especialista en … dir què s’ha de fer. Pitjor encara, que tota la discussió ha d’estar centrada en la llista de categories d’alumnes que ha de tenir en el seu si (contenidor diuen) l’escola. Con que, a més, el dolor ens impedeix posar en crisi el professorat, donem per suposat que tothom és adequat, tothom ho fa bé. Finalment, la singularitat del cas (millor dit la lògica personal del fet) se suposa que ens obliga a no parlar de la institució escolar. Totes fan el possible per aguantar adolescents inaguantables. Fora de les pàgines del diari he dir que no, que al meu parer el debat no és sobre allò que cadascú veu a l’escola, sinó sobre l’escola que un si altres adolescents necessiten.

Soc un carroza amb una experiència dura

El diari no va publicar la rubrica que acompanyava la meva signatura: “Al 1974 ja educava a una escola de FP“. Els lectors, especialment joves, que no em coneixen seguiran identificant-me com a psicòleg i educador (amb experiència, no se sap quina, de despatx). La veterania ni és ni ha de ser cap argument (més aviat el contrari), però en llegir que algú cataloga el meu text de “candidesa irritant” he pensat en fer memòria. La meva historia educativa comença posant en marxa noves escoles de formació professionals per a nois i noies que venien fets caldo de l’escola primària. No trencaven el rellotge com a la classe que descriu en Xavi Gual perquè no teníem, però barrejaven les “libretas rubio” amb escopetes retallades. L’escola parroquial que vaig ajudar a transformar va ser després una de les més significatives escoles actives del CEPEC.

Tranquil·litat, no seguiré. Quaranta anys després visc tant en un “altre món” com en retreuen, que encara no fa una setmana estava treballant amb els educadors d’un centre de menors per veure com ajudar adolescents que volen desaparèixer, deixar d’existir (dos d’ells ho han aconseguit el darrer any). Podem fer servir la pròpia experiència educativa per argumentar tant sols si ha servit al llarg del temps per ajudar un altre a créixer, saber, conviure, deixar de patir. Però, deixen les comparacions.

Tampoc val el “vingui a la meva classe!” com proposta desqualificadora. ¿Té alguna importància per al lector saber què estava fent l’autor dies o setmanes enrere? Ja que algun lector s’ho pregunta li explicaré: divendres, a la meravellosa hora última del mati, estava amb 100 (cent) adolescents de 4rt d’ESO, d’una escola pública de la perifèria complicada, parlant d’un llibre, sense que passada la primera hora els adolescents volguessin marxar; la setmana anterior treballava les magnituds proporcionals a un grup de PFI a partir de l’alcohol que tenien els cubates que havien pres el cap de setmana. Podria no haver estat així i les raons, els criteris per parlar d’una altra escola serien els mateixos, encertats o no.

El debat és com encarar la complexitat d’educar els adolescents avui

Així que, si volem parlar de la profunda complexitat d’educar adolescents avui en l’escola academicista que ens imposen, deixem de costat la desqualificació per l’experiència o per la suposada distància. Em conformo amb parlar avui d’una de les velles qüestions de fons: si tot el problema són els subjectes o l’escola que ha de contribuir a educar-los.

En fugir del debat he pogut donar per bo que es tracta de discutir sobre la ineducabilitat d’alguns alumnes i sobre com una part d’ells no caben, no han d’estar a l’escola. Debat que porta implícit que la incompatibilitat entre l’escola i molts adolescents és una qüestió només dels adolescents. No cal acceptar cap llisó de pedagogia, didàctica o psicopedagogia per comprovar que el mateix alumne aguanta una escola i no una altra, una classe i no un altre, un profe i no un altre. Algunes escoles fabriquen conflictes i aguditzen problemes. D’altres creen climes en els que determinats conflictes no es produeixen i es canalitzen bona part de les tensions. Una llista de subjectes problemàtics no aporta res. Una llista de dificultats educatives condueix a cercar recursos i estils educatius per entomar-les. També amb els adolescents bronques es pot fer una altra escola. També l’escola genera adolescents bronques.

Fer un debat sobre les “tares” de l’alumnat no aporta cap llum educativa. A més, aconsegueix que el focus ja no es pugui posar en el professor. Així queda clar que res de la dificultat té a veure amb la seva professionalitat, el seu estil, les seves expectatives, la seva expertesa educativa. Hem de donar per bo que fer classe i explicar l’assignatura és el seu paper, que els alumnes ho han d’acceptar tant si volen com si no. Qui i com defineix la tasca d’un professor? Ja no parlo de les famílies o del barri que sembla que no són altra cosa que variables que distorsionen.

A vegades trobo col·legues que em responen que el seu paper és explicar el pronom feble, que per això han fet oposicions. Acceptaria que primer exigeixin que l’administració i la societat facin el favor d’aclarir-se sobre el que els demanem. Però el professor és un professional al servei de l’educació, un professional que mira de ser una veritable oportunitat educativa en la vida dels adolescents que apareixen a la seva aula. Molts i moltes això és el que fan, amb proximitat i rigor, posant-se contínuament al dia. D’altres, sembla que porten una vida de condemna a galeres, fustigats per adolescents insuportables.

¿Per què no puc demanar als companys i companyes educadors observar, escoltar, preguntar, acostar-se, generar desig de saber, descobrir les seves vides, connectar amb el seus interrogants, reduir en allò que es pugui els seus malestars, fer de l’escola un espai acollidor?

Molts i moltes ja ho fan, malgrat l’administració educativa

(… per uns dies, espero no tenir que parlar més del tema)

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized